02-07-2012

VII-1

‘Al bosc de l’abstracciA?’, de Fernando Pessoa, traducciA? de Maria Fullana

SA� QUE Ma��HE DESPERTAT i que encara dormo. El meu cos antic, mA?lt de viure, em diu que A�s molt da��hora encara. Em sento febril de lluny. Em trobo pesant, no sA� per quA?. En una torpor lA?cida, pesadament incorpA?ria, ma��estanco, entre un somni i la vigA�lia, en un somni que A�s una ombra de somniar. La meva atenciA? sura entre dos mons i veu cegament la fondA�ria da��una mar i la fondA�ria da��un cel; i aquestes fondA�ries ma��interpenetren, es barregen, i no sA� on sA?c ni quA? somnio.

Un vent da��ombres fa envolar cendres de propA?sits morts sobre allA? que sA?c despert. Cau da��un firmament desconegut una rosada tA?bia de tedi. Una gran angoixa inert em grapeja la��A�nima per dins, incerta, ma��altera com la brisa els perfils de les copes.

A la��alcova mA?rbida i tA?bia, la��alba de fora nomA�s A�s un alA? de penombra. SA?c tot confusiA? quieta. Per quA? ha de trencar un dia? Em costa saber que despuntarA�, com si fos un esforA� meu haver-lo de fer aparA?ixer. Amb una lentitud confusa em calmo. Ma��entorpeixo. Suro enlaire, entre vetllar i dormir, i una altra espA?cie de realitat sorgeix, i jo al bell mig, no sA� de quin on que no A�s aquest.

Sorgeix, perA? no esborra aquesta, aquesta alcova tA?bia, aquella da��un bosc estrany. Coexisteixen en la meva atenciA? emmanillada les dues realitats, com dos fums que es barregen.

Que nA�tid de la��altra i da��aquesta aquell trA?mul paisatge transparent!

I qui A�s aquesta dona que amb mi vesteix da��espia da��aquell bosc aliA?? Com puc tenir un moment per preguntar-ma��ho? Ni sA� si vull saber-ho…

La��alcova vaga A�s un vidre fosc a travA�s del qual, conscient da��aquest, veig aquell paisatge, i aquell paisatge el conec de fa molt, i fa molt que amb aquella dona que desconec erro, una altra realitat, a travA�s de la irrealitat da��aquesta. Sento en mi segles de conA?ixer aquells arbres, i aquelles flors i aquells camins que es perden amb aquell A�sser meu que hi vaga, antic i ostensiu a la meva mirada, i saber que sA?c en aquesta alcova em vesteix de penombres de veure…

De tant en tant, pel bosc on de lluny em veig i sento, un vent lent escombra un fum, i aquest fum A�s la visiA? nA�tida i fosca de la��alcova on sA?c amb aquests vagues mobles i cortines i la seva torpor nocturna. DesprA�s, aquest vent passa i torna a ser tot nomA�s-ell el paisatge da��aquell altre mA?n.

Altres vegades, aquesta cambra estreta nomA�s A�s una cendra de broma, a la��horitzA? da��aquella terra estranya. I hi ha moments en quA? el terra que allA� trepitgem A�s aquesta alcova visible.

Somnio i em perdo, doble de ser jo i aquella dona. Un gran cansament A�s un foc negre que em consumeix. Una gran A�nsia passiva A�s la vida que ma��estreny.

Oh, felicitat opaca, oh, etern ser a la cruA?lla dels camins!

Somnio i, per darrere de la meva atenciA?, somnia amb mi algA?. I potser jo no sigui sinA? un somni da��aquest AlgA? que no existeix.

AllA� fora, la��alba tan lluny! el bosc tan aquA� davant un altres ulls meus!

I jo, que lluny da��aquest paisatge gairebA� la��oblido, A�s quan el tinc que la��enyoro. I A�s quan el recorro que el ploro i a ell aspiro.

Els arbres! les flors! la��amagar-se capA�at dels camins!

PassejA�vem de vegades, de bracet, sota els cedres i les buguenvA�lA�lees; cap dels dos no pensava a viure. La nostra carn ens era un perfum vague i la nostra vida un eco de so de font.

Ens agafA�vem de la mA� i els nostres ulls es preguntaven quA? seria ser sensual i voler realitzar en carn la ilA�lusiA? de la��amor.

Al nostre jardA�, hi havia flors de totes les belleses: roses de contorns enrotllats, lliris da��un blanc esgrogueint-se, roselles que estarien ocultes si el seu vermell no els guaitA�s presA?ncia, algunes violes a la vora apelfada dels bancals, miosotis mA�nims, camA?lies estA?rils de perfum… I, astorats per damunt da��herbes altes, ulls, els gira-sols isolats ens fitaven intensament.

Nosaltres acaronA�vem tota la��A�nima vista per la frescor visible de la molsa i tenA�em, en passar per les palmeres, la intuA?ciA? esvelta da��altres terres. I ens pujava el plor de la��enyor, perquA? ni aquA�, en ser feliA�os, ho A�rem.

Roures plens de segles nuosos ens feien ensopegar els peus amb els tentacles morts de les arrels. Els plA�tans sa��emparraven.

I a la llunyania, entre arbre i arbre, a prop, penjaven en el silenci dels enreixats els penjolls negrejants de raA?ms…

El nostre somni de viure ens anava al davant, alat, i nosaltres tenA�em per a aquest un somriure igual i aliA?, enllaA�at a les A�nimes sense mirar-nos, sense saber un de la��altre mA�s que la presA?ncia recolzada da��un braA� contra la��atenciA? amatent de la��altre braA� que el sentia.

La nostra vida no tenia dins. A�rem fora i altres. Ens desconeixA�em com si haguA�ssim aparegut a les nostres A�nimes desprA�s da��un viatge a travA�s dels somnis.

Ens havA�em oblidat del temps, i la��espai immens sea��ns havia empetitit en la��atenciA?. Fora da��aquells arbres propers, da��aquells enreixats allunyats, da��aquells turons darrers a la��horitzA?, hi hauria res de real, de mereixedor de la��esguard obert que es dA?na a les coses que existeixen?

A la clepsidra de la nostra imperfecciA?, gotes regulars de somni marcaven hores irreals. Res no paga la pena, oh, amor meu llunyA�!, sinA? saber com A�s de suau saber que no res paga la pena.

El moviment deturat dels arbres; la��assossec inquiet de les fonts; la��alA? indefinit del ritme A�ntim de la saba; el capvespre lent de les coses, que sembla venir-los de dins i encaixar mans da��acord espiritual a la��entristir remot i proper a la��A�nima de la��alt silenci del cel; el caure de les fulles, compassat i inA?til, gotes da��abstracciA? en quA? el paisatge sea��ns torna tot cap a les oA?des i sa��entristeix en nosaltres com una pA�tria recordada a��tot aixA?, com un cinyell afluixant-se, ens estrenyia, incertament.

AllA� vam viure un temps que no sabia transcA?rrer, un espai en quA? no es podia pensar a mesurar-lo. Un transcA?rrer fora del temps, una extensiA? que desconeixia els hA�bits de la realitat a la��espai. Que hores, oh, companya inA?til del meu tedi, que hores de desassossec feliA� es van fingir allA�! Hores de cendra da��esperit, dies da��enyor espacial, segles interiors de paisatge extern… I nosaltres no ens preguntA�vem per quA? era allA? que no era per a res.

Ens sabA�em allA� per una intuA?ciA? que, per cert, no tenA�em, que aquest mA?n adolorit on serA�em dos, si existia, era mA�s enllA� de la lA�nia externa on les muntanyes sA?n hA�bits de formes, i mA�s enllA� da��allA� no hi havia res. I era a causa de la contradicciA? de saber aixA? que la nostra hora da��allA� era fosca com una caverna en terra de supersticiosos, i el nostre sentir-la era estrany com un perfil de ciutat morisca contra un cel de crepuscle de tardor.

Vores de marees desconegudes tocaven, a la��horitzA? da��oir-nos, platges que mai no podrA�em veure, i ens era la felicitat escoltar, fins a veure-la en nosaltres, aquella mar on, sense dubte, solcaven caravelA�les amb altres fins en recA?rrer-la que no pas els fins A?tils i controlats de la Terra.

Ens adonA�vem de sobte, com qui sa��adona que viu, que la��aire era ple de cants da��au, i que, com perfums antics en rasos, el brogit refregat de les fulles estava mA�s profundament arrelat en nosaltres que la consciA?ncia da��oir-nos.

I aixA�, el murmuri de les aus, el xiuxiueig de les arbredes i el fons monA?ton oblidat de la mar eterna posaven a la nostra vida abandonada una aurA?ola de no a conA?ixer-nos. Vam dormir allA� dies desperts, contents de no ser res, de no tenir desitjos ni esperances, da��haver-nos oblidat del color dels amors i del sabor dels odis. Ens crA?iem immortals.

AllA� vam viure hores plenes da��un altre sentir-les, hores da��una imperfecciA? buida i tan perfectes per aixA?, tan diagonals a la certesa rectangular de la vida… Hores imperials deposades, hores vestides de porpra desgastada, hores caigudes en aquell mA?n da��altre mA?n mA�s ple da��orgull de tenir mA�s angoixes desmantellades.

I ens sabia greu gaudir-ho, ens sabia greu. PerquA?, malgrat allA? que tenia da��exili serA?, tot aquell paisatge ens sabia a ser da��aquest mA?n, tot ell estava humit da��un tedi vague, trist i enorme i pervers com la decadA?ncia da��un imperi ignot.

A les cortines de la nostra alcova, el matA� A�s una ombra de llum.

Els meus llavis, que sA� que estan pA�lA�lids, saben un de la��altre que no volen tenir vida. La��aire de la nostra cambra neutra A�s pesat com una cortina.

La nostra atenciA? somnolent al misteri de tot aixA? A�s blana com una cua de vestit arrossegada en un cerimonial al crepuscle. Cap A�nsia nostra no tA� raA? de ser. La nostra atenciA? A�s un absurd consentit per la nostra inA?rcia alada.

No sA� quins olis de penombra ens ungeixen la idea del nostre cos. El cansament que tenim A�s la��ombra da��un cansament. Ens ve de molt lluny, com la nostra idea de posseir-nos la vida.

Cap de nosaltres no tA� nom o existA?ncia plausible. Si poguA�ssim ser sorollosos fins al punt da��imaginar-nos rient, riurA�em, sense dubte, da��imaginar-nos vius. La frescor calentona dels llenA�ols ens acarona (a tu com a mi, certament) els peus que se senten, entre si, nus. Desarruguem-nos, amor meu, de la vida i les seves maneres. Fugim per ser nosaltres. No ens traguem del dit la��anell mA�gic que crida, en sacsejar-lo, les fades del silenci i els elfs de la��ombra i els follets de la��oblit.

I vet aquA� que, en posar-nos a somniar parlar da��ell, sorgeix davant nostre, un altre cop, mA�s encara, el bosc; ara, perA?, mA�s pertorbat per la nostra pertorbaciA? i mA�s trist per la nostra tristor. Li fuig al davant, com una boira que es desfulla, la nostra idea del mA?n real, i em posseeixo un altre cop en el meu somni errant, que aquest bosc misteriA?s emmarca.

Les flors, les flors que hi vaig viure! Flors que la vista traduA?a als seus noms, coneixent-les, i el perfum de les quals la��A�nima prenia, no pas en elles sinA? en la melodia dels seus nom. Flors els noms de les quals eren repetits en seqA?A?ncia, orquestres de perfums sonors. Arbres la voluptuositat verda dels quals posava ombra i frescor en com sa��anomenaven. Fruites el nom de les quals era un clavar de dents a la��A�nima de la seva polpa. Ombres que eren relA�quies da��altres temps feliA�os. Clarianes, clarianes clares, que eren somriures mA�s francs del paisatge que es badalla al proper… oh, hores multicolors! Instants-flors, minuts-arbres, oh, temps estagnat en espai, temps mort da��espai cobert de flors, i del perfum de flors, i del perfum de noms de flors! Bogeria de somni en aquell silenci aliA?! La nostra vida era tota la vida. El nostre amor era el perfum del amor. VivA�em hores impossibles, plenes de ser nosaltres. I aixA? perquA? sabA�em, amb tota la carn de la nostra carn, que no A�rem una realitat.

A�rem impersonals, buits de nosaltres, una altra cosa. A�rem aquell paisatge esfumat en consciA?ncia de si mateix. I aixA� com ell era dos a��de realitat que era, i ilA�lusiA?a�� aixA� A�rem nosaltres foscament dos, sense que cap dels dos sabA�s del cert si la��altre no era ell-mateix, si la��altre incert visquA�s.

Quan vam emergir de sobte davant la��estagnaciA? dels llacs, ens sentA�em voler sanglotar. AllA�, aquell paisatge tenia els ulls negats da��aigua, ulls deturats plens de tedi incomptable de ser. Plens, sA�, del tedi de ser alguna cosa, realitat o ilA�lusiA? a��i aquell tenia la seva pA�tria i la seva veu en la mudesa i la��exili dels llacs. I nosaltres, caminant sempre i sense saber-ho o voler-ho, encara semblava que ens deturA�vem a la vora da��aquells llacs, tant de nosaltres amb ells restava i vivia, simbolitzat i absort.

I quin fresc i feliA� horror no haver-hi ningA?! Ni nosaltres, que per allA� anA�vem, que hi A�rem. PerquA? nosaltres no A�rem ningA?. Ni tampoc no A�rem res. No tenA�em vida que la mort necessitA�s matar. A�rem tan tA?nues i humils que el vent del transcA?rrer ens deixA� inA?tils i la��hora ens passava acaronant-nos com una brisa pel capdamunt da��una palmera.

No tenA�em temps ni propA?sit. Tota la finalitat de les coses i dels A�ssers sea��ns quedA� a la porta da��aquell paradA�s da��absA?ncia.

Immobilitzar-se, per a sentir-la nosaltres, la��A�nima rugosa dels troncs, la��A�nima estesa de les fulles, la��A�nima nA?bil de les flors, la��A�nima retorA�uda de les fruites. I aixA� vam morir a la nostra vida, tan atents separadament a morir-la que no vam percebre que A�rem sols un, que cadascA? de nosaltres era una ilA�lusiA? de la��altre, i cadascA?, dins de si, el simple eco del seu propi A�sser.

Brunzeix una mosca, incerta i mA�nima.

Llueixen en la meva atenciA? sorolls vagues, nA�tids i dispersos, que omplin de ser ja dia la meva consciA?ncia de la nostra cambra. La nostra cambra? Nostra de quins dos, si estic sol? No sA�. Tot es fon i nomA�s resta, fingint, una realitat-broma on la meva incertesa sotsobra i el meu comprendrea��m, embolcallat da��opi, sa��adorm.

Sa��ha fet dematA�, com una caiguda del cim pA�lA�lid de la��Hora. Han acabat de cremar, amor meu, a la llar de la nostra vida, els troncs dels nostres somnis. Desenganyem-nos de la��esperanA�a, perquA? traeix; de la��amor, perquA? cansa; de la vida, perquA? afarta i no assacia, i fins i tot dA?na mort, perquA? duu mA�s del que es vol i menys del que sa��espera.

Desenganyem-nos, oh, Vetlla!, del nostre propi tedi, perquA? sa��envelleix de si mateix i no gosa ser tota la��angoixa que A�s. No plorem, no odiem, no desitgem.

Cobrim, oh, silenciosa!, amb un llenA�ol de lli fi, el perfil rA�gid de la nostra ImperfecciA?.

De l’obra El jo profund i els altres jo. Poemes dramA�tics, traduA?t per Maria Fullana.



Share on Facebook