02-07-2012

VII-1

‘Al bosc de l’abstracció’, de Fernando Pessoa, traducció de Maria Fullana

SÉ QUE M’HE DESPERTAT i que encara dormo. El meu cos antic, mòlt de viure, em diu que és molt d’hora encara. Em sento febril de lluny. Em trobo pesant, no sé per què. En una torpor lúcida, pesadament incorpòria, m’estanco, entre un somni i la vigília, en un somni que és una ombra de somniar. La meva atenció sura entre dos mons i veu cegament la fondària d’una mar i la fondària d’un cel; i aquestes fondàries m’interpenetren, es barregen, i no sé on sóc ni què somnio.

Un vent d’ombres fa envolar cendres de propòsits morts sobre allò que sóc despert. Cau d’un firmament desconegut una rosada tèbia de tedi. Una gran angoixa inert em grapeja l’ànima per dins, incerta, m’altera com la brisa els perfils de les copes.

A l’alcova mòrbida i tèbia, l’alba de fora només és un alè de penombra. Sóc tot confusió quieta. Per què ha de trencar un dia? Em costa saber que despuntarà, com si fos un esforç meu haver-lo de fer aparèixer. Amb una lentitud confusa em calmo. M’entorpeixo. Suro enlaire, entre vetllar i dormir, i una altra espècie de realitat sorgeix, i jo al bell mig, no sé de quin on que no és aquest.

Sorgeix, però no esborra aquesta, aquesta alcova tèbia, aquella d’un bosc estrany. Coexisteixen en la meva atenció emmanillada les dues realitats, com dos fums que es barregen.

Que nítid de l’altra i d’aquesta aquell trèmul paisatge transparent!

I qui és aquesta dona que amb mi vesteix d’espia d’aquell bosc aliè? Com puc tenir un moment per preguntar-m’ho? Ni sé si vull saber-ho…

L’alcova vaga és un vidre fosc a través del qual, conscient d’aquest, veig aquell paisatge, i aquell paisatge el conec de fa molt, i fa molt que amb aquella dona que desconec erro, una altra realitat, a través de la irrealitat d’aquesta. Sento en mi segles de conèixer aquells arbres, i aquelles flors i aquells camins que es perden amb aquell ésser meu que hi vaga, antic i ostensiu a la meva mirada, i saber que sóc en aquesta alcova em vesteix de penombres de veure…

De tant en tant, pel bosc on de lluny em veig i sento, un vent lent escombra un fum, i aquest fum és la visió nítida i fosca de l’alcova on sóc amb aquests vagues mobles i cortines i la seva torpor nocturna. Després, aquest vent passa i torna a ser tot només-ell el paisatge d’aquell altre món.

Altres vegades, aquesta cambra estreta només és una cendra de broma, a l’horitzó d’aquella terra estranya. I hi ha moments en què el terra que allà trepitgem és aquesta alcova visible.

Somnio i em perdo, doble de ser jo i aquella dona. Un gran cansament és un foc negre que em consumeix. Una gran ànsia passiva és la vida que m’estreny.

Oh, felicitat opaca, oh, etern ser a la cruïlla dels camins!

Somnio i, per darrere de la meva atenció, somnia amb mi algú. I potser jo no sigui sinó un somni d’aquest Algú que no existeix.

Allà fora, l’alba tan lluny! el bosc tan aquí davant un altres ulls meus!

I jo, que lluny d’aquest paisatge gairebé l’oblido, és quan el tinc que l’enyoro. I és quan el recorro que el ploro i a ell aspiro.

Els arbres! les flors! l’amagar-se capçat dels camins!

Passejàvem de vegades, de bracet, sota els cedres i les buguenvíl·lees; cap dels dos no pensava a viure. La nostra carn ens era un perfum vague i la nostra vida un eco de so de font.

Ens agafàvem de la mà i els nostres ulls es preguntaven què seria ser sensual i voler realitzar en carn la il·lusió de l’amor.

Al nostre jardí, hi havia flors de totes les belleses: roses de contorns enrotllats, lliris d’un blanc esgrogueint-se, roselles que estarien ocultes si el seu vermell no els guaités presència, algunes violes a la vora apelfada dels bancals, miosotis mínims, camèlies estèrils de perfum… I, astorats per damunt d’herbes altes, ulls, els gira-sols isolats ens fitaven intensament.

Nosaltres acaronàvem tota l’ànima vista per la frescor visible de la molsa i teníem, en passar per les palmeres, la intuïció esvelta d’altres terres. I ens pujava el plor de l’enyor, perquè ni aquí, en ser feliços, ho érem.

Roures plens de segles nuosos ens feien ensopegar els peus amb els tentacles morts de les arrels. Els plàtans s’emparraven.

I a la llunyania, entre arbre i arbre, a prop, penjaven en el silenci dels enreixats els penjolls negrejants de raïms…

El nostre somni de viure ens anava al davant, alat, i nosaltres teníem per a aquest un somriure igual i aliè, enllaçat a les ànimes sense mirar-nos, sense saber un de l’altre més que la presència recolzada d’un braç contra l’atenció amatent de l’altre braç que el sentia.

La nostra vida no tenia dins. Érem fora i altres. Ens desconeixíem com si haguéssim aparegut a les nostres ànimes després d’un viatge a través dels somnis.

Ens havíem oblidat del temps, i l’espai immens se’ns havia empetitit en l’atenció. Fora d’aquells arbres propers, d’aquells enreixats allunyats, d’aquells turons darrers a l’horitzó, hi hauria res de real, de mereixedor de l’esguard obert que es dóna a les coses que existeixen?

A la clepsidra de la nostra imperfecció, gotes regulars de somni marcaven hores irreals. Res no paga la pena, oh, amor meu llunyà!, sinó saber com és de suau saber que no res paga la pena.

El moviment deturat dels arbres; l’assossec inquiet de les fonts; l’alè indefinit del ritme íntim de la saba; el capvespre lent de les coses, que sembla venir-los de dins i encaixar mans d’acord espiritual a l’entristir remot i proper a l’ànima de l’alt silenci del cel; el caure de les fulles, compassat i inútil, gotes d’abstracció en què el paisatge se’ns torna tot cap a les oïdes i s’entristeix en nosaltres com una pàtria recordada —tot això, com un cinyell afluixant-se, ens estrenyia, incertament.

Allí vam viure un temps que no sabia transcórrer, un espai en què no es podia pensar a mesurar-lo. Un transcórrer fora del temps, una extensió que desconeixia els hàbits de la realitat a l’espai. Que hores, oh, companya inútil del meu tedi, que hores de desassossec feliç es van fingir allí! Hores de cendra d’esperit, dies d’enyor espacial, segles interiors de paisatge extern… I nosaltres no ens preguntàvem per què era allò que no era per a res.

Ens sabíem allí per una intuïció que, per cert, no teníem, que aquest món adolorit on seríem dos, si existia, era més enllà de la línia externa on les muntanyes són hàbits de formes, i més enllà d’allà no hi havia res. I era a causa de la contradicció de saber això que la nostra hora d’allí era fosca com una caverna en terra de supersticiosos, i el nostre sentir-la era estrany com un perfil de ciutat morisca contra un cel de crepuscle de tardor.

Vores de marees desconegudes tocaven, a l’horitzó d’oir-nos, platges que mai no podríem veure, i ens era la felicitat escoltar, fins a veure-la en nosaltres, aquella mar on, sense dubte, solcaven caravel·les amb altres fins en recórrer-la que no pas els fins útils i controlats de la Terra.

Ens adonàvem de sobte, com qui s’adona que viu, que l’aire era ple de cants d’au, i que, com perfums antics en rasos, el brogit refregat de les fulles estava més profundament arrelat en nosaltres que la consciència d’oir-nos.

I així, el murmuri de les aus, el xiuxiueig de les arbredes i el fons monòton oblidat de la mar eterna posaven a la nostra vida abandonada una aurèola de no a conèixer-nos. Vam dormir allí dies desperts, contents de no ser res, de no tenir desitjos ni esperances, d’haver-nos oblidat del color dels amors i del sabor dels odis. Ens crèiem immortals.

Allí vam viure hores plenes d’un altre sentir-les, hores d’una imperfecció buida i tan perfectes per això, tan diagonals a la certesa rectangular de la vida… Hores imperials deposades, hores vestides de porpra desgastada, hores caigudes en aquell món d’altre món més ple d’orgull de tenir més angoixes desmantellades.

I ens sabia greu gaudir-ho, ens sabia greu. Perquè, malgrat allò que tenia d’exili serè, tot aquell paisatge ens sabia a ser d’aquest món, tot ell estava humit d’un tedi vague, trist i enorme i pervers com la decadència d’un imperi ignot.

A les cortines de la nostra alcova, el matí és una ombra de llum.

Els meus llavis, que sé que estan pàl·lids, saben un de l’altre que no volen tenir vida. L’aire de la nostra cambra neutra és pesat com una cortina.

La nostra atenció somnolent al misteri de tot això és blana com una cua de vestit arrossegada en un cerimonial al crepuscle. Cap ànsia nostra no té raó de ser. La nostra atenció és un absurd consentit per la nostra inèrcia alada.

No sé quins olis de penombra ens ungeixen la idea del nostre cos. El cansament que tenim és l’ombra d’un cansament. Ens ve de molt lluny, com la nostra idea de posseir-nos la vida.

Cap de nosaltres no té nom o existència plausible. Si poguéssim ser sorollosos fins al punt d’imaginar-nos rient, riuríem, sense dubte, d’imaginar-nos vius. La frescor calentona dels llençols ens acarona (a tu com a mi, certament) els peus que se senten, entre si, nus. Desarruguem-nos, amor meu, de la vida i les seves maneres. Fugim per ser nosaltres. No ens traguem del dit l’anell màgic que crida, en sacsejar-lo, les fades del silenci i els elfs de l’ombra i els follets de l’oblit.

I vet aquí que, en posar-nos a somniar parlar d’ell, sorgeix davant nostre, un altre cop, més encara, el bosc; ara, però, més pertorbat per la nostra pertorbació i més trist per la nostra tristor. Li fuig al davant, com una boira que es desfulla, la nostra idea del món real, i em posseeixo un altre cop en el meu somni errant, que aquest bosc misteriós emmarca.

Les flors, les flors que hi vaig viure! Flors que la vista traduïa als seus noms, coneixent-les, i el perfum de les quals l’ànima prenia, no pas en elles sinó en la melodia dels seus nom. Flors els noms de les quals eren repetits en seqüència, orquestres de perfums sonors. Arbres la voluptuositat verda dels quals posava ombra i frescor en com s’anomenaven. Fruites el nom de les quals era un clavar de dents a l’ànima de la seva polpa. Ombres que eren relíquies d’altres temps feliços. Clarianes, clarianes clares, que eren somriures més francs del paisatge que es badalla al proper… oh, hores multicolors! Instants-flors, minuts-arbres, oh, temps estagnat en espai, temps mort d’espai cobert de flors, i del perfum de flors, i del perfum de noms de flors! Bogeria de somni en aquell silenci aliè! La nostra vida era tota la vida. El nostre amor era el perfum del amor. Vivíem hores impossibles, plenes de ser nosaltres. I això perquè sabíem, amb tota la carn de la nostra carn, que no érem una realitat.

Érem impersonals, buits de nosaltres, una altra cosa. Érem aquell paisatge esfumat en consciència de si mateix. I així com ell era dos —de realitat que era, i il·lusió— així érem nosaltres foscament dos, sense que cap dels dos sabés del cert si l’altre no era ell-mateix, si l’altre incert visqués.

Quan vam emergir de sobte davant l’estagnació dels llacs, ens sentíem voler sanglotar. Allà, aquell paisatge tenia els ulls negats d’aigua, ulls deturats plens de tedi incomptable de ser. Plens, sí, del tedi de ser alguna cosa, realitat o il·lusió —i aquell tenia la seva pàtria i la seva veu en la mudesa i l’exili dels llacs. I nosaltres, caminant sempre i sense saber-ho o voler-ho, encara semblava que ens deturàvem a la vora d’aquells llacs, tant de nosaltres amb ells restava i vivia, simbolitzat i absort.

I quin fresc i feliç horror no haver-hi ningú! Ni nosaltres, que per allí anàvem, que hi érem. Perquè nosaltres no érem ningú. Ni tampoc no érem res. No teníem vida que la mort necessités matar. Érem tan tènues i humils que el vent del transcórrer ens deixà inútils i l’hora ens passava acaronant-nos com una brisa pel capdamunt d’una palmera.

No teníem temps ni propòsit. Tota la finalitat de les coses i dels éssers se’ns quedà a la porta d’aquell paradís d’absència.

Immobilitzar-se, per a sentir-la nosaltres, l’ànima rugosa dels troncs, l’ànima estesa de les fulles, l’ànima núbil de les flors, l’ànima retorçuda de les fruites. I així vam morir a la nostra vida, tan atents separadament a morir-la que no vam percebre que érem sols un, que cadascú de nosaltres era una il·lusió de l’altre, i cadascú, dins de si, el simple eco del seu propi ésser.

Brunzeix una mosca, incerta i mínima.

Llueixen en la meva atenció sorolls vagues, nítids i dispersos, que omplin de ser ja dia la meva consciència de la nostra cambra. La nostra cambra? Nostra de quins dos, si estic sol? No sé. Tot es fon i només resta, fingint, una realitat-broma on la meva incertesa sotsobra i el meu comprendre’m, embolcallat d’opi, s’adorm.

S’ha fet dematí, com una caiguda del cim pàl·lid de l’Hora. Han acabat de cremar, amor meu, a la llar de la nostra vida, els troncs dels nostres somnis. Desenganyem-nos de l’esperança, perquè traeix; de l’amor, perquè cansa; de la vida, perquè afarta i no assacia, i fins i tot dóna mort, perquè duu més del que es vol i menys del que s’espera.

Desenganyem-nos, oh, Vetlla!, del nostre propi tedi, perquè s’envelleix de si mateix i no gosa ser tota l’angoixa que és. No plorem, no odiem, no desitgem.

Cobrim, oh, silenciosa!, amb un llençol de lli fi, el perfil rígid de la nostra Imperfecció.

De l’obra El jo profund i els altres jo. Poemes dramàtics, traduït per Maria Fullana.



Share on Facebook