27-12-2011

EmiliG

‘El boig de la rue Lepic’, d’Emili Gil

EL BOIG DE LA RUE LEPIC

o

L’EQUILIBRI DEL VOL

Al Mathias Enard,

per les nits lliures de somni cantat,

a tot drap, barroerament,

i a la meravellosa embriaguesa

que ens acompanyà, fidel.

Amb un gest comú, el boig de la rue Lepic s’emportà la copeta d’anís a la boca. L’assaborí i somrigué. Estava assegut en un tamboret, al balcó d’un àtic de lloguer. Al damunt dels genolls tenia la màquina d’escriure. Era una nit freda d’hivern que l’havia obligat a posar-se la bata gruixuda.

De vell antuvi, la seva ment vagarejà sense saber com emprendre el text. Però pocs minuts més tard va començar a omplir fulls i fulls d’una manera continuada. Sempre escrivia així, ell: de cop, arrauxadament, figuradament vomitant. I quan començava no hi havia manera humana de parar-lo. Perdia la noció del temps i de l’espai, i era capaç de romandre teclejant dies i dies, nits i nits, sense que se n’adonés del pas de les hores. Tan sols s’aturava quan un rampell biològic sobtat li manava fer-ho (sopar o pixar, bàsicament). En totes les paraules, en tots els folis, en tot allò que picaven els seus dits damunt les tecles de la màquina d’escriure només hi deia una cosa: t’estimo. El seu missatge era clar, encara que potser un xic complex per la manera com ho escrivia. Ell estimava, no havia dubte. Però a qui estimava? A què?… A Tot i a No-res.

Havia viatjat per la Boira, havia sabut de la Solitud, havia fet l’amor amb la Nit. I també havia caminat per les muntanyes, travessat els rius, esguardat els boscos, solcat les mars, plorat les matinades i somrigut als crepuscles; havia trescat nu per certes teulades grises de ciutats grans, s’havia esmunyit per xemeneies plenes de sutge; havia cantat els colors de les cases pairals i s’havia embriagat amb les llambordes dels carrers dels pobles… Es sentia part d’aquest món real-irreal pel qual havia estat creat i, alhora, que ell també havia creat. Sabia de la no-eternitat de les coses; tot fugia, ell fugia, res no era permanent, tota lògica no era sinó un canvi constant. I tot allò que escrivia, tots els poemes i contes que creava, totes les melodies que composava, tots els llenços que pintava no deien cap altra cosa: t’estimo.

Entrà un moment a l’habitació de l’àtic de lloguer, per fer-se una cigarreta i fumar. També va escurar la copeta d’anís. Durant un moment els seus ulls brillaren, fulgents. El fred no era tan intens com al balcó, però en el seu estat somnolent no era prou conscient de les sensacions externes del cos. Sortí de nou a fora, fixant l’esguard al llum d’un fanal que hi havia al carrer. I li llançà un petó. Després, va continuar teclejant sense descans ni mesura, doncs era tan sols allò el que ell volia de debò: dir a tothom i a totes les coses: t’estimo… Encara que no fos comprès i que ben poques coses i persones li agradessin.

(Aquest text pertany a l’antologia inèdita AL LABERINT. DE ABSURDIS CLAMAVI, una amalgama d’escrits diversos que homenatgen i maleeixen l’existència, bo i mostrant un calidoscopi d’aspectes del dèdal de la vida humana que, amb més gran o petita mesura, patim i gaudim, tots plegats i individualment. En síntesi: una amanida de caos).



Share on Facebook