27-12-2011

EmiliG

‘El boig de la rue Lepic’, d’Emili Gil

EL BOIG DE LA RUE LEPIC

o

La��EQUILIBRI DEL VOL

Al Mathias Enard,

per les nits lliures de somni cantat,

a tot drap, barroerament,

i a la meravellosa embriaguesa

que ens acompanyA�, fidel.

Amb un gest comA?, el boig de la rue Lepic sa��emportA� la copeta da��anA�s a la boca. La��assaborA� i somriguA�. Estava assegut en un tamboret, al balcA? da��un A�tic de lloguer. Al damunt dels genolls tenia la mA�quina da��escriure. Era una nit freda da��hivern que la��havia obligat a posar-se la bata gruixuda.

De vell antuvi, la seva ment vagarejA� sense saber com emprendre el text. PerA? pocs minuts mA�s tard va comenA�ar a omplir fulls i fulls da��una manera continuada. Sempre escrivia aixA�, ell: de cop, arrauxadament, figuradament vomitant. I quan comenA�ava no hi havia manera humana de parar-lo. Perdia la nociA? del temps i de la��espai, i era capaA� de romandre teclejant dies i dies, nits i nits, sense que se na��adonA�s del pas de les hores. Tan sols sa��aturava quan un rampell biolA?gic sobtat li manava fer-ho (sopar o pixar, bA�sicament). En totes les paraules, en tots els folis, en tot allA? que picaven els seus dits damunt les tecles de la mA�quina da��escriure nomA�s hi deia una cosa: ta��estimo. El seu missatge era clar, encara que potser un xic complex per la manera com ho escrivia. Ell estimava, no havia dubte. PerA? a qui estimava? A quA??… A Tot i a No-res.

Havia viatjat per la Boira, havia sabut de la Solitud, havia fet la��amor amb la Nit. I tambA� havia caminat per les muntanyes, travessat els rius, esguardat els boscos, solcat les mars, plorat les matinades i somrigut als crepuscles; havia trescat nu per certes teulades grises de ciutats grans, sa��havia esmunyit per xemeneies plenes de sutge; havia cantat els colors de les cases pairals i sa��havia embriagat amb les llambordes dels carrers dels pobles… Es sentia part da��aquest mA?n real-irreal pel qual havia estat creat i, alhora, que ell tambA� havia creat. Sabia de la no-eternitat de les coses; tot fugia, ell fugia, res no era permanent, tota lA?gica no era sinA? un canvi constant. I tot allA? que escrivia, tots els poemes i contes que creava, totes les melodies que composava, tots els llenA�os que pintava no deien cap altra cosa: ta��estimo.

EntrA� un moment a la��habitaciA? de la��A�tic de lloguer, per fer-se una cigarreta i fumar. TambA� va escurar la copeta da��anA�s. Durant un moment els seus ulls brillaren, fulgents. El fred no era tan intens com al balcA?, perA? en el seu estat somnolent no era prou conscient de les sensacions externes del cos. SortA� de nou a fora, fixant la��esguard al llum da��un fanal que hi havia al carrer. I li llanA�A� un petA?. DesprA�s, va continuar teclejant sense descans ni mesura, doncs era tan sols allA? el que ell volia de debA?: dir a tothom i a totes les coses: ta��estimo… Encara que no fos comprA?s i que ben poques coses i persones li agradessin.

(Aquest text pertany a la��antologia inA?dita AL LABERINT. DE ABSURDIS CLAMAVI, una amalgama da��escrits diversos que homenatgen i maleeixen la��existA?ncia, bo i mostrant un calidoscopi da��aspectes del dA?dal de la vida humana que, amb mA�s gran o petita mesura, patim i gaudim, tots plegats i individualment. En sA�ntesi: una amanida de caos).



Share on Facebook