Sílvia Tarragó Castrillón/Article

Felicitar les festes amb targetes impreses és un costum cada cop menys habitual. La comoditat i rapidesa que ofereixen els nous mitjans tecnològics l’han avocat pràcticament a l’extinció. Però la postal de Nadal encara té molt a oferir. En aquest article es repassen els seus orígens, la seva evolució i també el seu futur.

Sempre que s’apropen les festes nadalenques evoco el temps en què solia felicitar amb targetes a les meves companyes de classe. D’això fa més de trenta anys i segurament va ser un costum que es va mantenir durant tres o quatre cursos però, com tot el que passa a la infantesa, ho vaig viure d’una manera molt intensa i emocionant. Abans que arribessin les vacances de Nadal, en sortir de l’escola m’acostava a una papereria a buscar unes quantes postals de Nadal. Havia de triar una quantitat limitada a unes poques companyes, però això no treia il·lusió a la tasca d’escollir, de la caixeta que m’oferia la dependenta, set o vuit nadales per a les meves amigues. Dempeus, recolzada en un racó del taulell, anava passant les diferents targetes fins que veia una que m’agradava i la separava de la resta deixant-la sobre el vidre. Solia endur-me les que representaven escenes de pastorets, dibuixades amb traços arrodonits que donaven a les caretes de nens i angelets una expressió molt tendra. Generalment eren les de Joan Ferrándiz, encara que també m’agradaven molt les de Constanza i les de Vernet.

Un cop feta l’elecció, em tornava a casa pensant en el que escriuria en cadascuna de les postals, ja que l’endemà les lliuraria en mà. Aquells dies previs al Nadal, abans que comencessin les classes o en acabar-les, solíem treure les targetes de la cartera i ens les repartíem. és curiós, però no recordo com eren les que jo rebia. Només m’ha quedat gravat a la memória el fet de l’elecció, les il·lustracions i aquella papereria que ara és una botiga de telefonia. Segurament em devien enviar el mateix estil de nadales, perquè a totes ens agradaven les postals de Ferrándiz i les dels il·lustradors que van dibuixar els contes de la nostra infància. Uns artistes dels que ara poc sabem, tot i el color que van posar a les nostres primeres lectures: ‘Constanza’, nom artístic de Constanza Armengol que va il·lustrar contes clàssics i populars al llarg de més de 40 anys, Juan Vernet, il·lustrador infantil i autor de nombroses targetes nadalenques i de Primera Comunió, i Carlos Vives, dissenyador gràfic que va desenvolupar gran quantitat de nadales tridimensionals .

De tots aquells artistes només Joan Ferrándiz va aconseguir el reconeixement que mereixia. Els seus christmas van començar a aparèixer en la dA?cada dels cinquanta del segle XX, quan les targetes que s’enviava la gent consistien en reproduccions d’obres clàssiques. A poc a poc els dibuixos de Ferrándiz van acabar per desbancar aquelles imatges i els seus dissenys es van convertir en els preferits de molts. Mig segle després, els seus càndids pastorets i Àngels infantils encarnen encara la imatge que tots tenim del Nadal .

Però … com va sorgir la postal nadalenca ?

Aquest costum que ara evoco es remunta a molt temps enrere, concretament a 1843. En aquells dies llunyans la gent acostumava a intercanviar felicitacions escrites a mà, una tasca que requeria un temps que Henry Cole, funcionari i dissenyador anglès, no tenia. Així que va pensar que podia dissenyar una targeta amb un missatge de felicitació, fer-ne còpies i enviar-la a tots els seus familiars i amics. Amb aquest objectiu, va encarregar al pintor John Calcott Horsley que dibuixés una escena nadalenca per poder reproduir en una impremta afegint una frase de bons desitjos. Horsley va elaborar un tríptic consistent en dos panells laterals -un representava l’acte de caritat de vestir al nu i l’altre el d’alimentar el famolenc- i una il·lustració central que mostrava a una fam·lia gaudint alegrement de les festes. Sota la imatge estava impresa la frase: ‘A Merry Christmas and a Happy New Year To You’. La postal de Nadal acabava de néixer.

D’aquestes primeres litografies acolorides es van fer mil còpies i les sobrants es van posar a la venda originant un nou i pròsper negoci. Vint anys després d’allA? es van començar a imprimir targetes nadalenques de sèrie, amb tant d’èxit que aviat es va generalitzar el seu A?s molt més enllà de terres britàniques. Als Estats Units, Louis Prang, impressor, litògraf i editor, va començar a oferir, en 1875 , postals de Nadal convertint-se així en ‘el pare del christmas americà’ .

Desprès del seu naixement, la nadala va experimentar al segle XX un procès d’evolució i declivi. Durant les primeres décades es va ajustar als gustos i a les noves tècniques d’impressió. Més endavant, les dues guerres mundials van dur temes patriòtics als seus dissenys i, ja en els 50, es van tornar a posar de moda les imatges nost·lgiques i religioses dels seus inicis. Els anys segA?ents l’intercanvi de targetes de Nadal es va incrementar fins a arribar al seu punt més àlgid a finals de segle. No obstant això, era el principi de la fi: les noves tecnologies, que havien afavorit el disseny i la distribució del christmas, van acabar per arraconar-lo. Avui en dia, l’A?s dels telèfons mòbils i els ordinadors ha deixat tan desfasat el costum d’enviar felicitacions que l’ha limitat als nost·lgics com jo mateixa.

Però, malgrat tot, les postals de Nadal segueixen despertant enyorances i passions. Durant anys han estat molts els que les han col·leccionat amb afició. El Museu Britànic conserva la gran col·lecció de nadales que va reunir la reina Maria d’Anglaterra, i els christmas de l’anomenada edat d’or de la impressió (1840-1890) han arribat a aconseguir grans sumes en les subhastes. Al desembre de 2005, per exemple, una de les targetes originals de Horsley va ser venuda en gairebé 9000 lliures.

Un possible ressorgiment de la nadala

No obstant això, tot i que núvols molt foscos planen sobre el futur de les postals de Nadal, encara queden motius per a l’esperança. Fa tot just un any la il·lustradora i professora de dibuix, Laia Codina, va escriure una entrada al seu bloc (cucatraca.blogspot.com) en la qual mostrava una selecció de la seva col·lecció de targetes de Nadal i explicava l’origen dels seus propis christmas. Això va fer que m’adonés que entre les noves generacions d’artistes encara es manté l’afició per aquest tipus d’ il·lustració. Segons explica, ella va començar a dibuixar-les per felicitar a les seves amigues del col·legi i, tret d’alguna interrupciA?, ha continuat amb la tradició fins al dia d’ avui.

Les primeres postals “handmade” d’aquesta artista que signa com a Cucatraca van aparèixer en A?poca de l’EGB, concretament en els 80. A classe eren gairebé 40 nenes i, atA?s que gairebé no tenia recursos econA?mics, va haver d’inventar un sistema per poder correspondre a les targetes nadalenques que rebia de les seves companyes. Així doncs, va posar en pràctica una tècnica consistent a copiar algunes de les seves il·lustracions preferides i passar-les a tinta. D’aquesta manera confeccionava una mena de cat·leg de christmas per poder escollir després un dibuix a gust de la futura destinatària, fotocopiar-lo en cartolina blanca i, finalment, acolorir-lo a mà.

Desprès d’aquesta faceta com a creadora de les seves pròpies postals, la jove artista va passar per un llarg període en què amb prou feines dibuixava. No va ser fins fa alguns anys que, en entrar a l’ Escola de la Dona, va descobrir que la seva vocació era la il·lustració. Recorda que, poc abans de les vacances de Nadal, el seu professor, el dibuixant i il·lustrador Ignasi Blanch, va proposar un exercici a classe que després es va repetir curs rere curs: il·lustrar el text dels clàssics literaris El Trencanous, d’ETA Hoffman, o el Conte de Nadal, de Charles Dickens.

 

 

 

 

Des d’un primer moment, Laia es va sentir atreta pel conte que va inspirar Txaikovski per compondre el seu ballet. Aquesta obra es va convertir en la seva particular obsessió, especialment després d’haver descobert a la biblioteca l’·lbum il·lustrat per Roberto Innocent. Del primer capítol va arribar a fer fins a 3 versions diferents component la seva particular trilogia de postals de Nadal de El Trencanous, l’última de les quals la va realitzar sota la supervisió de la il·lustradora Mariona Cabassa.

Jo he tingut la sort de ser la destinatària d’aquestes targetes. La primera me la va donar en mà, el dia en que ens vam conèixer, i em va sorprendre que encara hi hagués algú que mantingués viu el costum. Però la meva sorpresa va ser encara més gran quan vaig saber que l’havia dibuixat ella. Els seus traços tenen una rodonesa diferent a la de les imatges de les velles nadales, però en la seva expressió hi ha una tendresa similar, un aire de somni que evoca, com les felicitacions que jo recordo, al Nadal de sempre.

Laia Codina , comença ara a obrir-se camí en el món de la il·lustració. Entre els seus projectes s’inclouen les postals nadalenques, ja que és una defensora de l’hàbit d’escriure i enviar christmas per correu tradicional. Una opiniA? que comparteixo, perquè l’única cosa comparable a l’emoció de triar d’un calaix la targeta ideal és rebre-la. Aquest sentiment s’aprecia en els traços de Cucatraca, potser perquè els encoratja l’ànim d’aquella nena que vam ser tots: la que escollia postals d’una caixa i la que acoloria les seves pròpies reproduccions.

 

Sílvia Tarragó Castrillón és escriptora i ha estat llibretera durant 14 anys. La seva primera novel·la, La veu del roure, es va publicar l’any 2009 amb La Comarcal Edicions després de guanyar el Premi de Narrativa Juvenil de la Vall d’Uixò. Amb anterioritat ja havia publicat un llibre de relats i dos poemaris. La seva obra més recent són els dos primers volums de la sèrie juvenil Top Fairies que publica l’editorial Edebé . El seu bloc http://silviatarragocastrillon.blogspot.com.es/

 

Laia Codina És il·lustradora. Llicenciada en Belles Arts, va iniciar la seva trajectória professional com a professora d’Educació Visual i Plàstica i Batxillerat artístic. Recentment ha inaugurat l’exposició Aquellas postales de Navidad, unA�homenatge al gènere delA�A�christmas on es poden veure els seus originals i adquirir algunes de les seves postals.