Aquest espai mostra textos inèdits d'autores i autors actuals. Si voleu divulgar les vostres propostes literàries només cal que ens les feu arribar a: info@lacomarcaledicions.com, on es farà una selecció.
En aquest espai també trobareu avançaments editorials dels llibres que té previst editar La Comarcal Edicions.

04-12-2013

freixas-e1373390845649

‘El llibre de poemes’, de Marc Freixas

 

Vas obrir el llibre de poemes
per la pàgina dels versos
que més t’agraden. Rellegies
amb aquella intensitat
de quan les emocions
floreixen a la pell, i el tacte esdevé
la senzillesa d’uns ulls inquiets
que es preparen impacientment
per rebre la meravella de la paraula
mentre les mans acomoden tota la màgia
per tal de fer del tot verídic l’instant
de quan per uns bells segons
tot sembla indicar que protegeixes la lectura
amb una professionalitat incomparable, com si es tractés
de la feina més important que mai has tingut.
Vas obrir el llibre de poemes
per la pàgina dels versos
que més t’agraden. Ara, la raó d’existir
és molt més profunda, i la teva ànima
ha conquerit de bell nou
l’esperit de la bellesa
que passeja desmesurada
per qualsevol ésser viu
perquè ha descobert
aquells versos tant teus.



Share on Facebook
13-11-2012

Sebastià Benassar

‘Salvador Iborra, un poeta medieval per al segle XXI’, de Sebastià Bennasar

La primera vegada que vaig sentir “Tio Canya” i “L’hereu Riera” –en les versions de Al Tall- va ser en un autocar que ens traslladava al Port d’Alcúdia a més d’una desena de joves escriptors que ens volíem menjar el món i als quals ens acabava de caure del cel una meravellosa subvenció per a bens fungibles. Qui cantava les cançons era un al·lot jove i magre del País Valencià que llavors tenia 19 anys i que, jo encara no ho sabia, es convertiria en el meu millor amic. Es deia Salvador Iborra Mallol, era poeta i aleshores vivia en allò que sempre va considerar el seu desterrament: Callosa de Segura un poble pràcticament castellanoparlant del sud-oest alacantí.

Salvador Iborra (València,1978-Barcelona, 2011) era llavors un poeta quasi inèdit. Havia guanyat algun premi de cartes d’amor mentre cursava el batxillerat –havia repetit alguns cursos i encara li faltaven dos anys per anar a la Universitat- i també dos petits premis que el marcarien: el premi Joan Fuster d’Assaig per a Estudiants de Secundària (1995) i sobretot una menció en els premis Solstici de Manises.

El primer fou important perquè el començà a dotar d’aquella seguretat en l’escriptura de l’assaig a la manera fusteriana –ja sabeu, petites reflexions sobre tot, d’alta intensitat, una elucubració del pensament, un plantejament de possibilitats, defugint de l’erudició del tractatus, però no defugint de l’erudició del pensament complex- que anà abocant a les seves llibretes i posteriorment al seu bloc; mentre que el segon li permeté la coneixença del valencià que més admirà en vida: Enric Valor i Vives.

El savi de Castalla va seguir amb interès la seva obra inicial i primerenca, ja que presidí el jurat que amb posterioritat al 1996 li va donar a Salvador Iborra el primer i el segon premi dels guardons de Manises. Valor fou un referent constant en els inicis literaris d’Iborra, però sobretot ho fou pels valors ètics i morals i pel compromís amb el País Valencià, un País Valencià que Iborra estimava amb bogeria. Moltes foren les reflexions sobre nacionalisme, independentisme i valors, que sorgiren en aquella primera trobada on la literatura tengué també un pes extraordinari.

Salvador Iborra mai no va perdre aquella figura de cavaller medieval, de poeta companyó d’Ausiàs Marc o de Jordi de Sant Jordi, tot i que en els darrers temps havia posat una mica de panxa perquè ja no entrenava amb aquella regularitat i constància dels temps antics i sobretot perquè en els darrers temps la seva alimentació –solitària a la casa del carrer Palma de Sant Just, al Gòtic, en aquell mateix carrer on l’assassinaren amb nocturnitat i traïdoria- havia empitjorat força. Adorava el dolç per sobre totes les coses, en qualsevol de les seves varietats, des de la pastisseria industrial més abjecta fins a les delícies dels robiols de brossat que la meva mare preparava durant la Setmana Santa. Però moltes vegades el seu recurs fàcil era davallar fins al carrer de la Ciutat i demanar i emportar-se a casa unes pizzes de la pizzeria san Marino, on es va fer amic del propietari, amb qui sovint conversava al carrer mentre es feia una cigarreta. En els darrers temps la rutina s’havia instal·lat a la seva vida, i si bé aquest establiment s’havia convertit en un dels seus preferits, el del costat, el Thales, amb les seves taules de marbre i el seu aire a mig camí entre bar carajillero de tota la vida i pub anglès, s’havia convertit en el refugi per a cafès (tocaets) i aigües amb gas. Vull pensar que allà, amb un llibre o amb la llibreta que sempre duia a la mà, va obtenir moments de pau, quasi de felicitat.

Les llibretes han anat canviant. Al principi foren aquelles Miquelrius amb cinta de tela al costat i portada de tapa dura on ell enganxava indefectiblement missatges de valencianitat indubtable: ferratines del Bloc d’Estudiants Agermanats; la de “Som gent de la Ribera”, la de la Plataforma per la Llengua o la de “Construïm el País Valencià”. Li agradaven les que tenien quadrets i escrivia amb ploma estilogràfica. Li agradava carregar-la amb tinta i no amb cartutx, perquè en allò també hi havia el ritual, com en el fet de fumar, de vegades, en pipa (normalment era un addicte al tabac convencional). La pipa li la va regalar en Carlos, un asturià que va conèixer al màster i que també li donà algunes lliçons importants sobre com beure correctament el whisky. El Carlos li va anar refinant el gust, com també ho féu en Sergi en el vestir. Les llibretes, deia, eren la seva finestra al món. Estan plenes del seu pensament, però també, a algunes, hi inclou anotacions dels rars privilegiats que hi vàrem poder escriure. I després, centenars de texts extrets de les lectures i apuntades amb una lletra petita i ben conformada, recomanacions de llibres, fotografies, postals, sobres de cafè, bitllets de metro… tot el que ha nodrit la seva geografia sentimental es reflecteix en aquelles pàgines de paper que en els darrers temps –potser des del viatge a Liverpool, on va estudiar l’Erasmus- havia canviat per les Moleskine, cares, que tant ens agradaven.  Dins el caos era endreçat a més no poder, aquelles llibretes eren –són, encara ara- el mapa per guiar-se per un territori mental que després es traduïa en els poemes. En la nostra llarga amistat analògica, el paper escrit, la lletra menuda, hi juga un paper fonamental i essencial, i en la construcció de l’obra són aquestes llibretes i els llibres llegits els que conformen el poeta.

L’altra inspiració per a la creació dels poemaris –Un llençol per embrutar (Viena, 2003); Les entranyes del foc (Ajuntament d’Arenys d’Amunt) i Els cossos oblidats (Onada Edicions, 2009) formen el corpus d’obra publicada- foren les dones i l’amor, o el desamor. En Salvador Iborra tenia una necessitat molt gran d’estimar, de donar l’amor que sentia néixer al seu interior. S’enamorava amb una facilitat acollonant, i aquells enamoraments eren llargs, tempestuosos i mai no els oblidava. Podia estar amb noves parelles, amb noves dones, perquè era un gran seductor. Emprava la paraula per fascinar, i de vegades aquesta mateixa paraula era la que li tancava les portes. S’havia d’estar molt segur o molt apassionat per seguir el ritme de la seva conversa sovint d’una alta volada intel·lectual, fregant la pedanteria i de vegades entrant-hi de ple. Això hi havia dones que ho adoraven i d’altres que ho rebutjaven de totes totes i de vegades eren aquestes darreres les que a ell el marcaven. A les seves obres –tres llibres publicats, com tres llibres de poemes varen deixar només els malaguanyats Bartomeu Rosselló-Pòrcel i el seu admiradíssim Gabriel Ferrater- hi sura l’ombra de tots aquells noms que ell anava anotant minuciosament al seu exemplar de Les dones i els dies, gastat de tant de rellegir.        La primera vegada que vaig anar a València, pujàrem dalt del Micalet. Va ser des d’aquella talaia privilegiada quan em va parlar d’Ausiàs March i de Vicent Andrés Estellés amb aquella coneixença íntima i quasi reverencial que es professa pels poetes que adores. M’ensenyava València i per a ell València era la d’aquells homes dignes i d’honor, amants de les lletres i de les dones i valents. Ell fou totes tres coses. Era estiu i ell havia tornat a la fi a la seva ciutat enyorada, la que està compresa entre les Torres de Serrans i la de Quart, el barri del Carme, la ciutat Vella, la València catalana, en paraules d’Eliseu Climent, un altre dels homes que admirava, i més encara després de l’obertura de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània a l’Edifici El Siglo. El dia de la inauguració va dir “Xe, quins collons té aquest home de fer això ací, al mig de València, tocant-li els ous a la Rita i als blaveros”.

Salvador Iborra adorava València. En les llargues nits caminàvem per la ciutat i parlàvem de tot, de les dones, del país, del futur. Volia viatjar i per a ell l’estada a Liverpool i sobretot els dos anys a Barcelona foren la porta oberta de cap a un camí futur que intuïa complicat: acabar fent classes de literatura o de teoria de la literatura en una universitat americana. No puc precisar quan em va parlar per primera vegada de Derrida, però abans del 2.000 ja hi havia cites del pensador en les seves llibretes. Ell i Paul de Man foren alguns dels seus autors de capçalera en el món de la crítica literària. Certament, adorava aquell ofici i assegurava sempre amb aquella rotunditat absoluta que “als diaris no es fa crítica literària” igual que deia que “la poesia catalana presenta alguns vicis molt greus i la mediocritat d’alguns dels llibres que es publiquen no és el pitjor”. Tot i això, i per guanyar algun caleró, va acabar fent ressenyes al suplement de cultura del Diari de Balears. El 2001 havia intentat fer carrera com a periodista al mateix diari, a la secció de Crònica Negra, on es va guanyar el sobrenom de Dostoievski per la seva minuciositat en les cròniques i de vegades per l’extrema lentitud a l’hora de redactar-les. Ja se sap que als poetes no els han anat mai bé ni les presses ni les distàncies llargues.

Mallorca va ser durant una etapa llarga el seu refugi, el seu paradís. Hi va viure, la va conèixer, la va estimar, hi va estimar, va ser estimat. Davant la tomba de Robert Graves, al cementiri de Deià, allà on la mar i el cel es fonen, em va dir una vegada “amic” seria un bon epitafi. Tenia massa raó. Al Salvador Iborra el mataren per ser bona persona, per ser amic. No el mataren per una bicicleta, l’assassinaren per ser amic i lleial. Hauria pogut ser una bicicleta, deu milions d’euros o un bolígraf bic. Ell sempre hauria actuat igual, amb un cor i una generositat enorme, i amb el seu elevat sentit de justícia i de rectitud. Segur que els qui l’assassinaren no sabien res d’ell, no l’havien llegit mai, com els assassins o l’assassí de Pasolini en aquella llarga platja d’Òstia, Segurament no sabien res perquè tenien divuit anys i anaven amb ganivets de cuina i navalles per Barcelona mentre es dedicaven a robar i a furtar-nos a tots la Barcelona immortal.

Salvador Iborra no va morir sol perquè una veïna argentina li va aguantar la mirada i la mà fins al darrer moment en un acte de pietat suprema, mentre al carrer dels Lledó, paral·lel a Palma de Sant Just on va trobar la mort, allà on hi havia la impremta dels Lledó que serví per imprimir entre moltes altres obres el teatre d’en Pitarra i El Rei Micó-micó, de l’Abdó Terrades, alguns vianants sobrevisqueren a sengles intents de robatori, vés a saber si fets per adolescents de divuit anys que no llegeixen poetes i que duen navalles i ganivets de cuina en lloc de llibretes per anar a escola.

En el capítol de proeses del meu amic deu figurar amb lletres d’or el de ser l’home que més vegades m’ha despertat. Les seves trucades telefòniques a altes hores de la nit per demanar-me consells que mai no seguia s’afegiren en els darrers temps a anècdotes memorables com cantar a la matinada l’himne dels EUA a casa amb una al·lota, i a sobre fer-ho bé. Ja us he dit que el vaig conèixer cantant,  i aquella nit em vaig despertar pensant que s’havien carregat  l’Obama i activant totes les neurones del periodista per veure què s’havia de fer i com reaccionar a l’esport nacional americà, el tir al blanc contra alts càrrecs. Però era simplement l’eufòria d’haver conegut algú especial. Després cantaren Lili Marlen, aquella cançó espectral dels soldats que el fascinava quasi tant com les aventures de Rommel, l’únic oficial de l’exèrcit nazi a qui vertaderament admirava pel seu elevat concepte d’honor a les arenes del Nord d’Àfrica.

En Salvador Iborra era una persona molt i molt culta, amb gustos extravagants –cada matí, abans d’anar a treballar a l’institut es turmentava i em turmentava escoltant cançons del Demis Roussos per internet- i amb una forta ètica, un tipus que es pensava que era mediocre (i que en algunes ocasions ho va escriure) però que amb el seu talent hauria pogut acompanyar amb la major de les dignitats Aragorn i Gandalf en la lluita contra els mals que vénen de Mordor. Ara només ens queda el rar privilegi de rellegir-lo. I l’obligació de no oblidar-lo.



Share on Facebook
03-09-2012

E.Miró

‘Poder és voler’, d’Eduard Miró

Si pogués regalar

mig pulmó al que no respira.

Si sabés nedar fins  a l´horitzó

i duu l´alè al qui expira.

Si sabés escalar

tots els murs de vidre

i no decebre al que em mira.

Si corrés la marató

per portar un bocí de pa

a aquell nen sense vida.

Potser hi hauria un demà

per l´agònic,

un present pel mancat d´oxigen,

i un futur pel famèlic.

Però avui,en acabar l´oració,

m´he calçat les sandàlies

i carregat les espatlles

d´engrunes de pa i de rialles,

d´ampolles d´aigua i d´aire

i m´he decidit a caminar

cap al sud,al ritme del vent,

i m´he convertit en captaire…

Foto: Francesc Forcades Vives




Share on Facebook
23-07-2012

Marc

‘Amor i Silenci’, de Marc Freixas i Morros

POEMA 3

Cada dia robes una mica més els braços

amb el do de fer calendaris eterns i llargs

permetent el goig infinit de creure en cada cos

perquè no hi ha límits en les carícies

quan aquestes són del tot volgudes…

tens tanta fam als ulls i a la boca

i tanta voluntat de fer-ho bé,

que se’ns torna sensible la pell sense voler.

Ell t’agraeix aquest esforç

i porta la nuesa del joc

al terreny inacabable de la tendresa, i tot

sense caure en el parany irreparable de la gelosia.

Tan se val quin és el sexe afortunat

en aquesta travessia íntima dels que s’estimen…

tan se val si hi ha diferències insalvables

per culpa de tots aquells que creuen

que només hi ha puresa

en allò que mai sobrepassa les lleis de la vida.

Avui parlarem de tots els colors possibles

i tindrem clar quin és el nostre futur.

Respectarem la decisió de viure l’amor

de la manera que a cadascú li plagui.

POEMA 5

Silenciosament
la paraula es fa música…
la veu de l’amor
penetra dins la melodia
mentre les amplituds del temps
perviuen sensibles i tendres
dins de cada nota arrecerada i calmada.
I el teu rostre
reposa damunt d’aquesta veu d’amor
fent-te sentir imprevisible,
capaç de tancar els ulls vers l’infinit
perquè tot és desmesurat
en aquesta pervivència de sensibilitat i tendresa.
La suavitat de la paraula feta música
reposa sense pressa
en el coixí dels teus records mes íntims, i ara
és quan vols compartir-ho tot sense fissures…
així podrem desar la quietud
dins de cada nota arrecerada i calmada.
La paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.

 

 

 



Share on Facebook
02-07-2012

VII-1

‘Al bosc de l’abstracció’, de Fernando Pessoa, traducció de Maria Fullana

SÉ QUE M’HE DESPERTAT i que encara dormo. El meu cos antic, mòlt de viure, em diu que és molt d’hora encara. Em sento febril de lluny. Em trobo pesant, no sé per què. En una torpor lúcida, pesadament incorpòria, m’estanco, entre un somni i la vigília, en un somni que és una ombra de somniar. La meva atenció sura entre dos mons i veu cegament la fondària d’una mar i la fondària d’un cel; i aquestes fondàries m’interpenetren, es barregen, i no sé on sóc ni què somnio.

Un vent d’ombres fa envolar cendres de propòsits morts sobre allò que sóc despert. Cau d’un firmament desconegut una rosada tèbia de tedi. Una gran angoixa inert em grapeja l’ànima per dins, incerta, m’altera com la brisa els perfils de les copes.

A l’alcova mòrbida i tèbia, l’alba de fora només és un alè de penombra. Sóc tot confusió quieta. Per què ha de trencar un dia? Em costa saber que despuntarà, com si fos un esforç meu haver-lo de fer aparèixer. Amb una lentitud confusa em calmo. M’entorpeixo. Suro enlaire, entre vetllar i dormir, i una altra espècie de realitat sorgeix, i jo al bell mig, no sé de quin on que no és aquest.

Sorgeix, però no esborra aquesta, aquesta alcova tèbia, aquella d’un bosc estrany. Coexisteixen en la meva atenció emmanillada les dues realitats, com dos fums que es barregen.

Que nítid de l’altra i d’aquesta aquell trèmul paisatge transparent!

I qui és aquesta dona que amb mi vesteix d’espia d’aquell bosc aliè? Com puc tenir un moment per preguntar-m’ho? Ni sé si vull saber-ho…

L’alcova vaga és un vidre fosc a través del qual, conscient d’aquest, veig aquell paisatge, i aquell paisatge el conec de fa molt, i fa molt que amb aquella dona que desconec erro, una altra realitat, a través de la irrealitat d’aquesta. Sento en mi segles de conèixer aquells arbres, i aquelles flors i aquells camins que es perden amb aquell ésser meu que hi vaga, antic i ostensiu a la meva mirada, i saber que sóc en aquesta alcova em vesteix de penombres de veure…

De tant en tant, pel bosc on de lluny em veig i sento, un vent lent escombra un fum, i aquest fum és la visió nítida i fosca de l’alcova on sóc amb aquests vagues mobles i cortines i la seva torpor nocturna. Després, aquest vent passa i torna a ser tot només-ell el paisatge d’aquell altre món.

Altres vegades, aquesta cambra estreta només és una cendra de broma, a l’horitzó d’aquella terra estranya. I hi ha moments en què el terra que allà trepitgem és aquesta alcova visible.

Somnio i em perdo, doble de ser jo i aquella dona. Un gran cansament és un foc negre que em consumeix. Una gran ànsia passiva és la vida que m’estreny.

Oh, felicitat opaca, oh, etern ser a la cruïlla dels camins!

Somnio i, per darrere de la meva atenció, somnia amb mi algú. I potser jo no sigui sinó un somni d’aquest Algú que no existeix.

Allà fora, l’alba tan lluny! el bosc tan aquí davant un altres ulls meus!

I jo, que lluny d’aquest paisatge gairebé l’oblido, és quan el tinc que l’enyoro. I és quan el recorro que el ploro i a ell aspiro.

Els arbres! les flors! l’amagar-se capçat dels camins!

Passejàvem de vegades, de bracet, sota els cedres i les buguenvíl·lees; cap dels dos no pensava a viure. La nostra carn ens era un perfum vague i la nostra vida un eco de so de font.

Ens agafàvem de la mà i els nostres ulls es preguntaven què seria ser sensual i voler realitzar en carn la il·lusió de l’amor.

Al nostre jardí, hi havia flors de totes les belleses: roses de contorns enrotllats, lliris d’un blanc esgrogueint-se, roselles que estarien ocultes si el seu vermell no els guaités presència, algunes violes a la vora apelfada dels bancals, miosotis mínims, camèlies estèrils de perfum… I, astorats per damunt d’herbes altes, ulls, els gira-sols isolats ens fitaven intensament.

Nosaltres acaronàvem tota l’ànima vista per la frescor visible de la molsa i teníem, en passar per les palmeres, la intuïció esvelta d’altres terres. I ens pujava el plor de l’enyor, perquè ni aquí, en ser feliços, ho érem.

Roures plens de segles nuosos ens feien ensopegar els peus amb els tentacles morts de les arrels. Els plàtans s’emparraven.

I a la llunyania, entre arbre i arbre, a prop, penjaven en el silenci dels enreixats els penjolls negrejants de raïms…

El nostre somni de viure ens anava al davant, alat, i nosaltres teníem per a aquest un somriure igual i aliè, enllaçat a les ànimes sense mirar-nos, sense saber un de l’altre més que la presència recolzada d’un braç contra l’atenció amatent de l’altre braç que el sentia.

La nostra vida no tenia dins. Érem fora i altres. Ens desconeixíem com si haguéssim aparegut a les nostres ànimes després d’un viatge a través dels somnis.

Ens havíem oblidat del temps, i l’espai immens se’ns havia empetitit en l’atenció. Fora d’aquells arbres propers, d’aquells enreixats allunyats, d’aquells turons darrers a l’horitzó, hi hauria res de real, de mereixedor de l’esguard obert que es dóna a les coses que existeixen?

A la clepsidra de la nostra imperfecció, gotes regulars de somni marcaven hores irreals. Res no paga la pena, oh, amor meu llunyà!, sinó saber com és de suau saber que no res paga la pena.

El moviment deturat dels arbres; l’assossec inquiet de les fonts; l’alè indefinit del ritme íntim de la saba; el capvespre lent de les coses, que sembla venir-los de dins i encaixar mans d’acord espiritual a l’entristir remot i proper a l’ànima de l’alt silenci del cel; el caure de les fulles, compassat i inútil, gotes d’abstracció en què el paisatge se’ns torna tot cap a les oïdes i s’entristeix en nosaltres com una pàtria recordada —tot això, com un cinyell afluixant-se, ens estrenyia, incertament.

Allí vam viure un temps que no sabia transcórrer, un espai en què no es podia pensar a mesurar-lo. Un transcórrer fora del temps, una extensió que desconeixia els hàbits de la realitat a l’espai. Que hores, oh, companya inútil del meu tedi, que hores de desassossec feliç es van fingir allí! Hores de cendra d’esperit, dies d’enyor espacial, segles interiors de paisatge extern… I nosaltres no ens preguntàvem per què era allò que no era per a res.

Ens sabíem allí per una intuïció que, per cert, no teníem, que aquest món adolorit on seríem dos, si existia, era més enllà de la línia externa on les muntanyes són hàbits de formes, i més enllà d’allà no hi havia res. I era a causa de la contradicció de saber això que la nostra hora d’allí era fosca com una caverna en terra de supersticiosos, i el nostre sentir-la era estrany com un perfil de ciutat morisca contra un cel de crepuscle de tardor.

Vores de marees desconegudes tocaven, a l’horitzó d’oir-nos, platges que mai no podríem veure, i ens era la felicitat escoltar, fins a veure-la en nosaltres, aquella mar on, sense dubte, solcaven caravel·les amb altres fins en recórrer-la que no pas els fins útils i controlats de la Terra.

Ens adonàvem de sobte, com qui s’adona que viu, que l’aire era ple de cants d’au, i que, com perfums antics en rasos, el brogit refregat de les fulles estava més profundament arrelat en nosaltres que la consciència d’oir-nos.

I així, el murmuri de les aus, el xiuxiueig de les arbredes i el fons monòton oblidat de la mar eterna posaven a la nostra vida abandonada una aurèola de no a conèixer-nos. Vam dormir allí dies desperts, contents de no ser res, de no tenir desitjos ni esperances, d’haver-nos oblidat del color dels amors i del sabor dels odis. Ens crèiem immortals.

Allí vam viure hores plenes d’un altre sentir-les, hores d’una imperfecció buida i tan perfectes per això, tan diagonals a la certesa rectangular de la vida… Hores imperials deposades, hores vestides de porpra desgastada, hores caigudes en aquell món d’altre món més ple d’orgull de tenir més angoixes desmantellades.

I ens sabia greu gaudir-ho, ens sabia greu. Perquè, malgrat allò que tenia d’exili serè, tot aquell paisatge ens sabia a ser d’aquest món, tot ell estava humit d’un tedi vague, trist i enorme i pervers com la decadència d’un imperi ignot.

A les cortines de la nostra alcova, el matí és una ombra de llum.

Els meus llavis, que sé que estan pàl·lids, saben un de l’altre que no volen tenir vida. L’aire de la nostra cambra neutra és pesat com una cortina.

La nostra atenció somnolent al misteri de tot això és blana com una cua de vestit arrossegada en un cerimonial al crepuscle. Cap ànsia nostra no té raó de ser. La nostra atenció és un absurd consentit per la nostra inèrcia alada.

No sé quins olis de penombra ens ungeixen la idea del nostre cos. El cansament que tenim és l’ombra d’un cansament. Ens ve de molt lluny, com la nostra idea de posseir-nos la vida.

Cap de nosaltres no té nom o existència plausible. Si poguéssim ser sorollosos fins al punt d’imaginar-nos rient, riuríem, sense dubte, d’imaginar-nos vius. La frescor calentona dels llençols ens acarona (a tu com a mi, certament) els peus que se senten, entre si, nus. Desarruguem-nos, amor meu, de la vida i les seves maneres. Fugim per ser nosaltres. No ens traguem del dit l’anell màgic que crida, en sacsejar-lo, les fades del silenci i els elfs de l’ombra i els follets de l’oblit.

I vet aquí que, en posar-nos a somniar parlar d’ell, sorgeix davant nostre, un altre cop, més encara, el bosc; ara, però, més pertorbat per la nostra pertorbació i més trist per la nostra tristor. Li fuig al davant, com una boira que es desfulla, la nostra idea del món real, i em posseeixo un altre cop en el meu somni errant, que aquest bosc misteriós emmarca.

Les flors, les flors que hi vaig viure! Flors que la vista traduïa als seus noms, coneixent-les, i el perfum de les quals l’ànima prenia, no pas en elles sinó en la melodia dels seus nom. Flors els noms de les quals eren repetits en seqüència, orquestres de perfums sonors. Arbres la voluptuositat verda dels quals posava ombra i frescor en com s’anomenaven. Fruites el nom de les quals era un clavar de dents a l’ànima de la seva polpa. Ombres que eren relíquies d’altres temps feliços. Clarianes, clarianes clares, que eren somriures més francs del paisatge que es badalla al proper… oh, hores multicolors! Instants-flors, minuts-arbres, oh, temps estagnat en espai, temps mort d’espai cobert de flors, i del perfum de flors, i del perfum de noms de flors! Bogeria de somni en aquell silenci aliè! La nostra vida era tota la vida. El nostre amor era el perfum del amor. Vivíem hores impossibles, plenes de ser nosaltres. I això perquè sabíem, amb tota la carn de la nostra carn, que no érem una realitat.

Érem impersonals, buits de nosaltres, una altra cosa. Érem aquell paisatge esfumat en consciència de si mateix. I així com ell era dos —de realitat que era, i il·lusió— així érem nosaltres foscament dos, sense que cap dels dos sabés del cert si l’altre no era ell-mateix, si l’altre incert visqués.

Quan vam emergir de sobte davant l’estagnació dels llacs, ens sentíem voler sanglotar. Allà, aquell paisatge tenia els ulls negats d’aigua, ulls deturats plens de tedi incomptable de ser. Plens, sí, del tedi de ser alguna cosa, realitat o il·lusió —i aquell tenia la seva pàtria i la seva veu en la mudesa i l’exili dels llacs. I nosaltres, caminant sempre i sense saber-ho o voler-ho, encara semblava que ens deturàvem a la vora d’aquells llacs, tant de nosaltres amb ells restava i vivia, simbolitzat i absort.

I quin fresc i feliç horror no haver-hi ningú! Ni nosaltres, que per allí anàvem, que hi érem. Perquè nosaltres no érem ningú. Ni tampoc no érem res. No teníem vida que la mort necessités matar. Érem tan tènues i humils que el vent del transcórrer ens deixà inútils i l’hora ens passava acaronant-nos com una brisa pel capdamunt d’una palmera.

No teníem temps ni propòsit. Tota la finalitat de les coses i dels éssers se’ns quedà a la porta d’aquell paradís d’absència.

Immobilitzar-se, per a sentir-la nosaltres, l’ànima rugosa dels troncs, l’ànima estesa de les fulles, l’ànima núbil de les flors, l’ànima retorçuda de les fruites. I així vam morir a la nostra vida, tan atents separadament a morir-la que no vam percebre que érem sols un, que cadascú de nosaltres era una il·lusió de l’altre, i cadascú, dins de si, el simple eco del seu propi ésser.

Brunzeix una mosca, incerta i mínima.

Llueixen en la meva atenció sorolls vagues, nítids i dispersos, que omplin de ser ja dia la meva consciència de la nostra cambra. La nostra cambra? Nostra de quins dos, si estic sol? No sé. Tot es fon i només resta, fingint, una realitat-broma on la meva incertesa sotsobra i el meu comprendre’m, embolcallat d’opi, s’adorm.

S’ha fet dematí, com una caiguda del cim pàl·lid de l’Hora. Han acabat de cremar, amor meu, a la llar de la nostra vida, els troncs dels nostres somnis. Desenganyem-nos de l’esperança, perquè traeix; de l’amor, perquè cansa; de la vida, perquè afarta i no assacia, i fins i tot dóna mort, perquè duu més del que es vol i menys del que s’espera.

Desenganyem-nos, oh, Vetlla!, del nostre propi tedi, perquè s’envelleix de si mateix i no gosa ser tota l’angoixa que és. No plorem, no odiem, no desitgem.

Cobrim, oh, silenciosa!, amb un llençol de lli fi, el perfil rígid de la nostra Imperfecció.

De l’obra El jo profund i els altres jo. Poemes dramàtics, traduït per Maria Fullana.



Share on Facebook
04-06-2012

LaiaCardona

‘Déu adorava fer rodar un calidoscopi’, de Laia Cardona

―Cabró! ―em digué mentre em tirava per la cara i damunt la camisa tot el que quedava del cappuccino. ―Cabró! Ets un cabró! ―repetí in eternum.

Cridant vaig aixecar-me de la cadira i em vaig dirigir al lavabo. Volia salvar la meva cara de la cremor que sentia, ja que la pell em suplicava ser arrabassada. Litres i litres d’aigua varen córrer de l’aixeta mentre se m’espassava l’escalfor. Tenia la cara com una tomàtiga, per sort només eren de primer grau les cremadures i no se’m quedaria la marca – sinó prenia el sol o els rajos ultraviolats durant la seva curació, és clar.

No me l’esperava aquell gest, una estona abans estava ben tranquil·la. Però, el que li havia mostrat en vídeo l’havia afectada. La seva cuirassa de dona forta s’havia trencat i la fera que duia dins havia cobrat vida.

***

Tres quarts d’hora abans, quan encara no li havia dit el que li tenia que dir, ella estava asseguda al meu davant amb una cigarreta a la mà dreta, a punt per aspirar una petita dosi de mort en qualsevol moment. Jo pensava  “una calada i una altra sumen al dia quantitats ingents de nicotina. Com és que encara no ha desenvolupat un càncer?” Era una noia ben jove, tot i així, pareixia major. Potser era pel toc misteriós que li donava estar sempre envoltada de fum. I aquelles ulleres de femme fatale, negres atzabeja, grans com la meitat del seu rostre, encara remarcaven més l’interrogant del seu caràcter. Era com sí sense parlar ja digués: “aquest mur de conxa negre no és per protegir els meus ulls, és perquè tu, ésser immund, no t’apropis a mi, tu estàs al món dels vulgars, jo en canvi estic a la banda dels que sempre desprenem glamur, fins i tot, aixecant una simple tassa de cafè”.

Esperava les meves paraules, tot s’ha de dir, amb poca passió, ja que l’havia convocat en aquella pseudocita. Dic “pseudocita” perquè sempre que he quedat amb ella m’he imaginat que és per raons amatòries. La realitat sempre ha estat que sempre m’ha vist com una pedra conglomèrica graciosa. Per ella era una roca formada de pedres més petites i cada una d’elles era un divertiment per la madona dels meus somnis: se’n reia del meu riure, trobava divertida la meva forma de caminar, es delectia amb les desgràcies personals que em succeeixen i un llarg etcètera de coses que no vénen a compte.

Les meves cordes vocals s’havien conjurat contra mi, es barallaven entre elles per veure quina començava a parlar primer. A conseqüència d’aquesta lluita sonora al fons de la meva gola només existia el silenci entre nosaltres. Una inexistència de renou incòmode, producte de la pròpia incapacitat per complir la llei més senzilla de la física: la creació d’una ona.

Si creava una ona sonora, aquesta viatjaria a través de l’aire i l’oïda d’ella – culminació perfecte de l’evolució animal i de l’estètica humana – la transformaria en un impuls elèctric comprensible per seu cervell. Què senzilla és la teoria i complicada la pràctica!

Silenci. Més pausa sonora. I més silenci. Per entretenir-me la vaig començar a despullar amb la mirada. Aquell suèter verd maragda era preciós, li marcava els mugrons –   culminacions dels seus pits bruns. Fora! Li sobrava. La falda d’ivori, per damunt dels genolls, evocaven el seu entrecuix. Fora també! I què més li podia llevar? Fora els sostens, fora les bragues d’encaix (això m’ho imaginava, realment no tenia idea) i fora tot. Tota nua, tota curvatura sinuosa. Allà davant tenia la meva deessa. I jo era el seu déu.

―Què? Et dignaràs a xerrar qualque dia. ―digué després de xarrupar el cafè italià.

La seva fredor em va copejar al bell mig del somni eròtic i hem va fer aterrar a la realitat. Ni estava despullada com l’Afrodita naixent de l’escuma marina, ni jo era el seu Adonis. La vaig mirar a ella i després al recipient cafeínic de ceràmica blanca, havia quedat tacat amb el seu pintallavis rosa cirera. No podia parar de mirar aquesta marca vermella damunt el blanc virginal, voldria haver estat la tassa per poder sentir els seus llavis molsuts amb cada glop de cafè (ja sé que aquesta frase és un tòpic molt usat en la literatura i el cinema, però és el que volia en aquell moment, menjar-me a mastegades la seva boca i omplir-la amb la meva llengua).

No podia evitar descentrar-me de la conversa. La seva presència m’abduïa.

―Tomàs, des de que ens han portat les begudes, ja fa quinze minuts, no has dit res. Hem fas venir aquí i només bades. Per telèfon m’has suplicat, quasi implorat que vingués. Tenia coses importants a fer i estic aquí perdent el temps.

―No, perdona… No te volia fer perdre el temps, Adrianna. Només te volia contar una història.

―I per això me fas venir aquí? Me fas travessar tota la ciutat per contar-me ves a sabre què.

―Escolta… Per favor…

―Podria estar ara mateix amb la Beluccia de tendes!

―Deixa’m dir-te… simplement escoltem…

―No, no vull. ―digué mentre s’aixecava.

―Seu… Seu… Seu! He dit que seguis!

Fins i tot, em sobtà que aquell crit sortís de la meva boca, però va aconseguir el seu propòsit. Ella va tornar a recolzar les seves natges a la cadira.

―Val, val, ja sec. Ja estic asseguda. No fa falta que cridis.

―Es que mai em fas cas, mai m’escoltes. Vas a la teva i jo t’he de seguir. Però, quan et demano una cosa mai, absolutament mai la fas.

―Sóc així.

―Ja ho sé. Saps, de petit, quan anava al parvulari vaig conèixer una nena molt pareguda a tu. Vull dir en personalitat. Només tenia cinc anys, però em vaig enamorar d’ella. L’amor masculí impúber no et permet fer res, és mental i no físic. No estàs desenvolupat com a home, en canvi les dones ja tenen els aparells reproductors complets, en versió diminuta, però els tenen allà. Al bell mig de les cames, al centre del cos, al punt exacte on comença qualsevol vida.

―Podries deixar de contar-me les teves eròtico-rememorances infantils. No m’interessen.

―Escoltaràs igualment, tinc tota la llibertat del món per parlar. Abans he callat, però ara les meves cordes vocals no poden aturar-se, són com cavalls acústics desbocats enmig del caos onístic de l’aire. –Vaig fer una pausa per respirar el cor m’anava molt ràpid. M’encantava parlar de sobte, era com si hagués de contar tot el que no havia dit mai.–Aquella infantona, la que he mencionat abans, no tenia nom. Segurament els seus pares li havien posat un, però mai me vaig atrevir a demanar-li, o sigui, que per jo era com si no en tingués. I la vaig anomenar Calidoscopi.

–Quin nom més estúpid per posar a una nena.

–Ah! De sobte t’interessa el que t’estic contant.

–No, que va. Però, davant el teu mal gust per triar noms no me puc estar de donar la meva opinió.

–Mal gust impossible. Era per pura idolatria que la vaig apodar així. La paraula “calidoscopi” és màgica, música per la meva ment. Sons que pugen com una muntanya russa i quan estan dalt es deixen caure, provocant un pessigolleig extrem, una descàrrega d’adrenalina fulgurant. “Ca” m’excita alfabèticament, “li” és sensualitat vocàlica, “dos” denota l’ambigüitat de la paraula, “co” és un cop consonàntic i “pi” l’èxtasi de la culminació palatal.

–Estàs boig, parles de les paraules com si les desitgessis.

–Doncs, així és. Jo desitjava aquesta paraula. La podia controlar amb la ment, era la seva deïtat. Era omnipresent damunt aquell conjunt de sons de culte. Tot i tothom que tingués aquell nom era meu, era la meva possessió. Així de simple. Per aquesta raó li vaig posar Calidoscopi, només el duria ella, ella seria l’única de dur en secret el nom que la unia amb el seu déu, jo.

–Pensaves que era la teva possessió? Ja t’ho he dit, no te funciona bé el cap. Les persones són lliures, no pertanyen a ningú. Me’n vaig.

–Si t’aixeques, igualment te perseguiré. Te parlaré contínuament.

–Ni se t’acudeixi.

–Queda’t i escolta. Per explicar-te la meva vida enmig del carrer no em pots denunciar.

–Només tens déu minuts.  Després no vull tornar a veure’t. I pensar que et considerava un amic.

–Amic? Creia que em consideraves, més bé, un bufó a les teves ordres ja que necessitaves diversió dialectal.

–No és cert. Tu sempre vares ser rialler i divertit. No te vaig obligar a fer-ho en cap moment.

–Una visió una mica ingènua, venint d’una dona intel·ligent. Continuaré amb el que te contava, sinó mai acabaré.

La contemplava, estava incòmode amb aquella situació. Es notava que volia escapolir-se, però per un pic en la vida la tenia sota control. Un suggestiu control dictatorial provocat per la veu.

–Calidoscopi jugava només amb les seves amigues, no deixava entrar a ningú al seu cercle social. Ella els triava selectament, era un honor que atorgava molt valorat. Per desgràcia no em va triar, ni se’n va adonar de la meva existència. Per pura devoció la vaig perseguir visualment al llarg dels anys. Durant la primària ens varen posar a diferents classes. Somiava que arribés l’hora del pati per poder contemplar la seva bellesa.

–Normal que no et veiés, no sé exactament per quina raó produeixes aquest efecte… Tal vegada serà la roba que duus, l’aura de inexistència que portes tatuada a l’ànima… Ves a sabre…

–Les meves pupil·les la varen acomiadar als dotze anys. Els meus pares es varen traslladar de país i ciutat. Sempre els vaig odiar per aquest fet. Resava i suplicava que es matessin, així jo aniria a viure amb la meva àvia i tornaria a estar escolaritzat en el mateix col·legi que Calidoscopi. Em retrobaria amb el tub de vidres encisadors. Com que jo era déu, els precs a la meva pròpia divinitat varen funcionar. Un dia els pares es varen morir en un accident de trànsit. Tothom va plorar, menys jo, estava exultant. La meva iaia materna em va acollir amb els braços oberts. No aturava de dir “pobre criatura”, jo en canvi pensava que la vida era justa i preciosa. Em vaig donar gràcies per ser un ésser tot poderós de l’Olimp.

–Ets horrorós, tens el cor erm. Com pot ser que supliquessis la mort dels teus pares? Quasi es podria dir que tu els vares matar de ganes. I, quina bogeria que creguessis ser un déu. Ningú és déu.

–Jo sí. Però, no ho puc demostrar, ja ho diuen totes les religions del món, l’existència dels personatges divins no és pot demostrar, és un acte de fe. Hi creus per donar-li un sentit a la vida. Jo crec ser déu, per aquest simple fet de creença es demostra que ho sóc.

–Egocèntric.

–Als quinze anys vaig tornar. La vaig cercar a tots els instituts, un per un. A cada noia que em passava al costat la mirava descaradament, inspeccionava la seva cara per trobar les faccions infantils de Calidoscopi desenvolupades, transformades de púbers a jovenívoles. I per fi, un dia la vaig identificar. La nostra retrobada va ser com una anunciació. Allà estava, tota ella feta dona. Preciosa. Una Hel·lena de Tròia virtuosa de cara i sensual de cos. Parlava amb les seves amigues a la sortida del seu centre d’estudis. Al dia següent em vaig inscriure allà.

–I què? Et vares tornar de nou un perseguidor maníac d’aquella pobre adolescent?

–Tampoc t’enganyaré. Una mica sí, que la vaig espiar, però aquesta vegada tenia ben clar que sent un déu no podia ser una ombra sota les seves sabates. M’havia de veure. Adorar-me. Fer-se de la meva religió. Un dia em vaig atrevir a posar-me al seu costat durant la classe de matemàtiques i li vaig començar a parlar. Eren tonteries inconnexes, dites amb l’única pretensió de crear conversa. Per alguna raó estranya que mai entendré, enlloc d’odiar-me o caure en devoció sota la meva olímpica figura, li vaig semblar graciós. Tots els nois de la classe li pareixien repugnants, no els considerava dignes de la seva bellesa. Ella sabia que podia aspirar a un partit millor. Però, amb la meva travada dialèctica i els meus riures histriònics provocats pels nirvis, li vaig semblar l’acompanyament masculí perfecte a partir d’aquell moment. Em vaig convertir en el seu bufó de la cort.

–Pobret, vares perdre la llum celestial i et varen coronar amb un barret ridícul de cascavells. Em cau bé aquesta noia, et va treure els fums.

–Potser tens raó. Durant quasi nou anys, per fer-la contenta vaig oblidar que era un déu. Vaig ser un esclau sota les seves ordres. Calidoscopi va resultar ser una dictadora impassible, freda i dèspota. Una hereva digne de Neró. Hauria cremat, fins i tot, la seva casa familiar si ho hagués trobat interessant.

–Vaja, com la descrius. Fer combustionar la teva pròpia llar no té gràcia, és una pèrdua de diners massa gran. Seria més divertit veure com les flames devoren les possessions d’algú que no li cau bé.

–Penseu semblant totes dues! Ella també pensava el mateix. Farà unes dues setmanes la meva estimada li va calar foc a la vivenda de la seva millor amiga. Tots varen morir a l’incendi. Segurament, ho degué fer, perquè l’amiga se n’havia anat al llit amb el noi de Calidoscopi.

En aquell moment, Adrianna, va posar uns ulls com a plats i no va sabre articular cap mot. El bufó havia descobert el seu secret. Era una piròmana-assassina consumada. Per fi, la seva ment d’intel·ligència flamosa havia encaixat totes les peces del puzle de la meva història. La noia sobre la qual havia parlat tota l’estona era ella mateixa. Calidoscopi, la meva adorada Calidoscopi era Adrianna. Ca-li-dos-co-pi. Quina preciosa paraula. La més sublim entre totes les pàgines del diccionari. Ella per fi se’n va enrecordar que ens havíem conegut als quinze anys a l’institut, ja feia més d’una dècada.

–Em coneixies ja des de petita?

–Sí. Anàvem junts a classe.

–Però, no et recordo.

–Em passa sovint, intento passar desapercebut, com que sóc un déu si fos visible per tothom les masses intentarien tirar-se’m a sobre.

–Deixa de dir estupideses. Com has sabut que vaig cremar la casa de Valeria?

–Ja t’he contat abans que sempre t’he espiat en la llunyania, fins i tot, encara avui dia tinc el costum de fer-ho.

Li vaig narrar com l’havia seguit aquella nit, quinze dies enrere. Al principi no sabia que volia fer. Només la vaig veure entrar furtivament pel jardí, matar els gossos a trets silenciats i entrar a la gran mansió d’estil modernista. Pensava que voldria espantar a Valeria, perquè sabia que era amant de Giovanni, el xicot de Calidoscopi. O que potser la volia matar amb la pistola que portava, encara que me va estranyar que portés un bidó a la mà. Quan va sortir uns minuts més tard per escapolir-se ràpidament amb una furgoneta que devia haver robat, una columna de fum començava a sortir per una de les finestres de la planta baixa. Ja no portava el recipient amb el qual havia entrat, vaig intuir que era un contenidor ple de benzina que devia haver usat per causar l’incendi. Les flames es varen intensificar ràpidament i varen envair les estances del primer i el segon pis, que era on dormia la gent. Jo vaig poder veure i sentir els crits d’auxili de les persones engabiades en aquella trampa mortal, no tenien per on sortir. Estaven atansats contra la finestra de les golfes, implorant que els salvessin, però els bombers no varen poder fer res. Arribaren massa tard. Aquelles cinc persones: pare, mare i tres fills quedaren socarrimats com a pollastres a l’ast.

Fins i tot, tenia fotografies que l’implicaven. Amb el mòbil no vaig poder evitar fotografiar entrant i sortint a Adrianna de la casa, De nit, amb la llum de la lluna acariciant el seu cutis porcellanós és quan és més bella. Pel morbo de la situació, també vaig fer un vídeo de baixa resolució del moment en què la família de la Valeria demanava que els salvessin, el volia penjar a Internet de bon principi, però després vaig decidir usar-lo a favor meu.

Les pesquises de la policia no donaren resultats conclusius. La hipòtesi més factible és que un lladre havia entrat a robar, havia matat els gossos amb una arma de foc i ho havia cremat tot. El foc només havia deixat una pista, unes penjades de botes de muntanya masculines de la talla quaranta-cinc a la terra fangosa del jardí. Per això, suposaven els investigadors que era un home que devia mesurar mínim ú vuitanta-cinc centímetres i que calçava un peu gran. Que llesta era la meva estimada!

Vaig treure el mòbil de la meva butxaca i li vaig mostrar el vídeo a Adrianna, havia de veure l’espectacle dantesc que s’havia perdut després de fugir. Amb la mà tremolosa va sostenir l’aparell. Cincs persones cridaven i cridaven, envoltades de braços taronges ardents que els anaven a engolir.

–T’agrada? –li vaig demanar.

Va tirar el telèfon dins el meu got ple de Coca-Cola.

–No t’escarrassis en destruir el pobre mòbil, no té la culpa. A més, ja he fet còpies de les fotografies i el vídeo. Sóc déu, penso en tot.

I aquí va ser quan me va escridassar.

–Cabró! –em digué mentre em tirava per la cara i damunt la camisa tot el que quedava del cappuccino. –Cabró! Ets un cabró! –repetí in eternum.

Després de tornar del servei vàrem reprendre la conversa, ja que ella havia recobrat una mica de la compostura perduda.

–I què vols aconseguir amb aquest material que m’inculpa? Fa dies que el podries haver portat a la policia. Què vols? –em reclamà l’Adrianna –Què vols de jo?

–Ho he rumiat molt. He pensat que et volia convertir en porc senglar per castigar-te, però després me n’he adonat que no sóc cap jutge per imposar-te un càstig. Això és el que fan els humans i jo sóc una deïtat, la meva tasca és simplement contemplar la creació i no intervenir.

–Estàs realment boig!

–Realment, el que vull ets tu. Et vull a tu.

–Prefereixo que m’empresonin a deixar-me tocar per tu.

–Això no ho decideixes tu. Ara ets meva i faré amb tu el que desitgi. Et vull contemplar a totes hores. Que la teva joventut perduri eternament, que la llum s’escoli entre els teus ulls, que quedis engalanada amb joies de vidres colorits. Seràs un calidoscopi!

Arianna va desaparèixer darrera d’una pantalla de fum gris i quan aquesta s’esvaí sobre la taula del bar hi havia un cilindre estampat de flors. Vaig agafar el calidoscopi, el vaig enfocar cap al sol i pel petit visor vaig poder admirar milers de bocins de joies multiplicades per infinit. Eren els ulls, els cabells, els dits… tot el cos de la meva estimada, esmicolat i transformat en petits vidres. Davant meu tenia la visió més còsmica de l’univers. La bellesa conservada en un tub.

Vaig pagar al cambrer les consumicions i, mentre caminava, anava fent girar aquell petit objecte màgic.

 



Share on Facebook
10-05-2012

Força 01

‘Jo amb mi’, d’Assumpta Mercader

El dia que em vaig aixecar de dormir i vaig veure que de sota el llit en sortia un peu, em vaig espantar molt. Quan, a més, em vaig adonar que el peu era meu, vaig caure de cul.

No ho podia entendre. Estava dreta al costat del llit i, a la vegada, estirada a sota. Em vaig fer sortir d’allà immediatament. Em vaig preguntar què carai hi feia. No em vaig saber contestar. Em vaig atabalar moltíssim. Fins i tot vaig estar a punt de trucar a la feina per dir que no hi anava. Però m’hi vaig repensar: si no sortia de casa, començaria a pensar que estava boja.

Quin dia vaig passar! Em costava horrors concentrar-me en qualsevol cosa. Només pensava en casa meva. Devia haver tingut una al·lucinació. Ja m’ho deia tothom: que treballava massa, que feia mil coses, que un dia faria un pet. A veure si encara els hauria de donar la raó. Si em tornava a passar, potser hauria d’anar al metge.

Quan vaig acabar la jornada laboral, vaig córrer cap a casa. M’havia tranquil·litzat molt. Fins i tot era capaç de fer-ne broma. Encara hi devia ser, jo, a casa meva? La tenia tota per netejar; quin dia per tenir-m’hi de visita! La veritat és que em moria de ganes de posar la clau al pany i comprovar que tot havia estat fruit de la meva imaginació.

Vaig pujar les escales d’una revolada, vaig obrir la porta i… Aaah! Era allà! Socors! No ho podria suportar! Era allà amb una bata i un plomall a la mà, i… Aaah! Havia endreçat i netejat tota la casa!

Vaig sortir i vaig tancar la porta darrera meu. No; fugir no serviria de res. I era evident que no ho podia explicar a ningú: “No puc entrar a casa, és que hi sóc a dins”. Havia de ser valenta i tornar enrera; m’havia d’enfrontar amb mi mateixa. I ho vaig fer. Vaig tornar a entrar a casa, ens vam asseure i vaig servir un parell de copes.

- Qui ets realment? D’on has sortit? Què m’està passant?

La meva igual em mirava, no deia res i amb la mà m’acaronava. Semblava que em volgués tranquil·litzar. Es va aixecar i va posar a taula el meu sopar predilecte. L’havia cuinat per a mi. Semblava que em conegués de tota la vida. Quin detall!

I l’endemà també era sota el llit. I l’altre. I l’altre. I jo no vaig dir res al metge ni a ningú. Ben mirat, no em feia cap nosa. Tot al contrari, va començar a ser molt agradable arribar a casa i trobar-me amb mi mateixa. Perquè, amb els dies, ho vaig començar a entendre: no era que tingués una clònica; era només que jo m’havia dividit en dos cossos.

I això, ben mirat, era genial. Disposava del doble de temps per divertir-me. La casa sempre estava neta. Només havia de pensar en anar a comprar o fer qualsevol altre encàrrec, i ho trobava fet. I feia un piló de dies que quan arribava a casa no havia de posar-me a cuinar.

Fins i tot em va resultar positiu psicològicament. Parlava llargues estones amb mi, i el fet de tenir-me per escoltar-me, m’ajudava a reflexionar i sovint podia prendre decisions amb una calma que no havia tingut mai. Devia ser que em convenia estar més per mi.

Em provava, no n’hi havia cap dubte. Mai m’havia sentit tan bé amb mi mateixa. I la gent ho notava. La família em va felicitar; trobaven que últimament feia més bona cara. A l’oficina, l’ambient era molt més agradable: molts companys depenien de la meva feina i jo, ara, la podia fer molt més relaxada.

Vaig començar a viure tan bé, em sentia tan lliure, realitzada i serena, que fins em vaig enamorar. Què més podia demanar? Vaig començar a gaudir d’una magnífica relació. Compartíem moltes coses, ens estimàvem molt i érem feliços.

Tot anava com una seda fins que em va demanar de venir a casa. Sabia que vivia sola; per tant, no tenia excusa. Aquell dia, dissimuladament, vaig aconseguir donar-li allargues. Però havia de trobar una solució.

Què podria fer amb mi mateixa? Em sabria greu no veure’m més: ja m’havia acostumat a fer-me companyia. Però no podia ser. Aquella relació amb mi s’havia d’acabar. No podia pretendre que el meu nòvio ho entengués: era demanar massa. Me’n vaig parlar molta estona. Em feia molta pena; em vaig emocionar. Aquella nit vaig dormir amb mi. Al matí estava sola, i m’hi vaig sentir molt.

Els dies que van venir em vaig sentir molt estranya. Trobava a faltar companyia a casa. Per sort, no vam tardar gaire a viure junts. Molt millor. Tenint-lo a ell a casa, deixar de pensar en mi era molt més fàcil. També haig de dir que estàvem tan enamorats, ens teníem tant l’un a l’altre, que molt aviat em vaig sentir tan bé com abans.

El meu nòvio era molt sol·lícit. No li feia res de fer les feines de casa. Cuinava al meu gust, anava a comprar i em feia encàrrecs si li ho demanava. I això que treballava tant o més que jo! Era un autèntic tresor.

I un matí em vaig llevar del llit i vaig veure que de sota en sortia un peu. Un peu gros i una mica pelut. El peu del meu home, que ja havia marxat a treballar.



Share on Facebook
19-03-2012

jordi lopesino foto bona 2012

‘El pacte’, de Jordi Lopesino

Segons deia el llibre havia de fer un gran cercle de sal al voltant del pentagrama que havia dibuixat al terra. Era el cercle de protecció que impediria al diable matar-lo, ferir-lo o posseir-lo. El llibre d’invocacions també precisava molt bé els tipus de materials que necessitava: sang humana per pintar el pentagrama i els símbols cabalístics, sal pel cercle de protecció, espelmes negres, una calavera humana…  A Faustí tota aquella litúrgia demoníaca li venia grossa. Ell era un home senzill i de bon cor que es veia arrossegat per les circumstàncies a invocar el diable.

Ja ho tenia tot preparat i estava a punt per començar la cerimònia, però sentia una por i una angoixa que no el deixaven viure. En Faustí estava patint, però no pel diable sinó perquè la seva dona no arribés abans d’hora i veiés el desordre i la brutícia que havia provocat.

–Si ho veu la Marta, em mata.

Les invocacions que aconsellava el llibre estaven en llatí i eren molt llargues i rebuscades. No li feien el pes. Així que va decidir tirar pel dret. Es va posar dins el cercle de sal i va cridar, sense salms, llatinades ni litúrgies absurdes. Clar i català!

–Dimoni, vine!

Es veu que la cosa va funcionar, perquè es va sentir una explosió sorda, atenuada, i va aparèixer el diable envoltat d’una fumera groga i pudenta. Un diable clàssic, dels de tota la vida, amb banyes, cua i la pell vermella que portava un vestit fosc molt elegant i refinat.

–Bon dia –va dir en Faustí donant-li la benvinguda.

El diable se’l va mirar amb atenció abans de contestar. Va veure que l’ànima d’en Faustí era de bona qualitat i que podria fer negoci, un gran negoci amb ella.

–Bon dia, Faustí.

Tot seguit el diable va anar fins el cercle de sal i l’escampà amb un peu, desfent el cercle de protecció.

–No et creuràs aquesta pantomima del cercle de protecció i tot això, oi? –Va dir el diable–. Això són collonades per a la gent que en realitat no em vol veure. De fet, m’ha sorprès molt la teva invocació. Per això he vingut. Feia temps que ningú m’invocava a l’antiga… Des de que existeix l’Internet tot és molt més fàcil –treu de la butxaca una tarja de visita–. Té, la propera vegada envia’m un mail o entra a la meva pàgina web. En Faustí, sorprès, va sortir de l’esmicolat cercle de sal i agafà la tarja del diable.

–Seiem? –va dir el diable com si fos a casa seva.

Ho van fer al sofà de la sala d’estar.

–Vols prendre alguna cosa? –va oferir el diable– No? Doncs jo sí. Fer negocis em fa venir set.

El diable va petar els dits i al moment tenia una copa a les mans.

–Allò d’allà és l’urna amb les cendres de la teva sogra, oi? –va dir el diable per trencar el gel– Doncs que sàpigues que la tinc a l’infern. Per cert, us envia records.

En Faustí va moure el cap, però no va dir res.

–Què vols a canvi de la teva ànima? –li va preguntar el diable– Poder, glòria, reconeixement, riqueses…? O vols viure vint anys més, quaranta potser? O vols enamorar a alguna dona, o millor, que totes les dones del món caiguin enamorades als teus peus?

En Faustí negava amb el cap totes les propostes del diable.

–No, més aviat voldria una cosa mé

s senzilla… –va dir finalment.

El diable l’observà amb molta atenció. La seva ànima era més pura i valuosa del que s’havia pensat en un principi. Estava disposat a pagar un preu molt alt per aconseguir-la, però es va llepar els bigotis de plaer en sentir que en Faustí volia una cosa més senzilla de les que ell li havia ofert.

–Demana el que vulguis i t’ho concediré… –va dir el diable en un excés de confiança– a canvi de la teva ànima.

–Només vull feina.

El diable que estava bevent en aquell moment es va ennuegar.

–Què has dit? –va bramar.

–Què vull que m’aconsegueixis una feina amb contracte indefinit, ben pagada i del meu ram.

–T’ofereixo, poder, riqueses, sexe sense límits… I tu vols, només, una feina? –El diable estava furibund, però va fer un esforç per semblar asserenat– I de quin ram ets, Faustí?

–Del ram de la construcció. Sóc paleta.

–Pe.., pe.., però tu te n’adones de que em demanes una cosa impossible. Saps com està el món de la construcció en aquests moments? No has sentit parlar de la crisi?

–A mi m’ho has de dir –va contestar en Faustí–. Si estic a l’atur precisament per això.

–Però jo t’ofereixo ser ric, famós…

–Sí, sí, ja ho he entès –va interrompre en Faustí–, però jo només vull treballar de paleta. Amb contracte indefinit, seguritat social, plusos, hores extres… Ja saps. Per poder tenir una bona jubilació en el futur. Després quan em mori la meva ànima serà teva, però mentrestant podré pagar l’hipoteca i mantenir a la família. Em sembla un tracte just.

El diable treia foc pels queixals.

–No puc fer-ho. No tinc competències. Aconseguir el que demanes seria un miracle –es va retorçar les mans anguniós quan va dir la paraula miracle–. Hauries de parlar amb Déu, o amb algú dels seus representants a la terra.

–Ja ho he fet. Precisament ells mateixos em van recomanar els teus serveis.

El diable quedà estupefacte durant un segon, per, immediatament, deixar anar una riota infernal.

–La mare que els va… –va dir entre singlots i rialles– Vaja, vaja. Com està la crisi. No l’arregla ni Déu! –i tornà a riure com un boig.

En Faustí estava desolat. Era la seva última oportunitat i estava veient com se li esvaïen les possibilitats. El diable s’eixugà les llàgrimes provocades per la riota abans de continuar parlant.

–Ai, Faustí, em sembla que no farem tractes… Tot i així t’he de dir que hi ha una clàusula infernal que m’obliga a fer-te un regal de desgreuge perquè no he pogut satisfer la meva part del contracte. Què vols, doncs? I no tinguis por per la teva ànima. No tinc cap dret a posseir-la.

En Faustí s’ho va començar a pensar, però no sabia que demanar. Riqueses, poder…? En aquell precís moment va sentir el soroll d’una clau que entrava en el pany de la porta de casa.

–Ostres, la Marta! I la casa feta un fàstic. Ràpid –li va demanar al diable–, ajuda’m a recollir tot aquest enrenou…

El diable va petar els dits i la casa va quedar immediatament com una patena.

–Estem en paus, Faustí –va dir el diable, amb un posat burleta a la cara, mentre s’esvaïa lentament davant seu.

zp8497586rq


Share on Facebook
28-02-2012

coberta

'La justícia', d'Albert Calls i Xart

I

El cavaller de Malasang cavalca de nit en el seu corser negre mentre plovisqueja. De lluny, encara, és visible el perfil, dalt del roquissar, del castell de Riumarjal. Porta dues setmanes travessant les terres del senyor de Cabestany i quan alguns dels vilatans l’han vist, han abaixat atemorits el cap perquè han reconegut el segell que duu bordat al pit, el símbol dels jutges inquisidors, capacitats per decidir i executar allà on sospitin que hi ha vestigis de bruixeria.

II

Malasang s’ha aturat quan el castell encara és visible, ben petit, com una icona, en la llunyania. Farà nit en el bosc i calcula que l’endemà haurà arribat al seu destí per fer la feina que li han encomanat.

Normalment no tarda mai gaire en reconèixer els símbols de les persones maleïdes: a vegades és un gest, d’altres un estigma visible en el cos, l’olor demoníaca alguns cops.

Si té algun dubte o sospita caldrà torturar, com a  pas previ a la gran foguera que en el pati del castell purificarà el pecat del món un cop més.

III

S’ha descarregat de la cota de malla i de les armes i ha alliberat el cavall perquè es relaxi dels dies de cavalcada. S’ajup al rierol i amb les mans beu aigua fins quedar ben sadollat. Al farcell hi resta una mica de menjar que li han donat en el darrer poble on va fer sojorn. Encén un foc –no té por, són els altres els qui el temen.

Malasang cau retut. El somni primer és alliberador pel cansament que arrossega. Però hi ha un moment que les visions apareixen i li provoquen angoixa i neguit. Davant seu, els Quatre Genets de l’Apocalipsi: la Victoria, la Guerra, la Fam i la Mort. Quan mira el rostre del quart sent un horror indescriptible i es desperta, sobtadament, amarat de suor, amb un malestar al cos que no li permet tornar a dormir.

IV

El senyor del castell ja l’espera quan Malasang arriba al seu destí. Presentacions ràpides i anar per feina perquè la situació així ho requereix. A l’església del castell han portat tots els posseïts. Malasang veu davant seu un centenar de persones estirades pel terra, amb el cos ple de purulències i nafres, gemegant de dolor, que evidencien el pas del Senyor de l’Avern.

L’inquisidor s’avitualla amb vi i carn de cèrvol i es prepara per a la segona part del seu treball. L’acompany

en a les garjoles on tenen detinguda una dona gran, de cabells rogencs, a quí han colpejat i maltractat. Malasang li aixeca el cap amb la mà enguantada i contempla el rostre sagnant pels cops, però cap senyal com el que havia vist en les altres persones a la capella. “No intenteu parlar amb ella, no us entendrà, parla una llengua que no comprenem”, li aclareix un dels sicaris. També li explica que la dona va arribar fa unes setmanes, amb un circ estranger. El poble, en començar a caure malalats, els van linxar i cremar i ella és l’única supervivent que van poder salvar de la multitud desfermada.

Malasang escup a terra i els recorda que ell és la llei i l’únic que pot exercir la Justícia. Tot seguit ordena que agafin a la dona i que la tornin a torturar. Les crueltats del botxí només li arrenquen les mateixes paraules, un cop i altre, però ningú les entèn. Són uns pocs mots en una llengua inintel·ligible que Malasang memoritza per reconèixer la parla infernal si se la torna a trobar. Al final, la dona mort víctima de les tortures. Malasang ordena executar amb espasa totes les persones que mostrin senyals de possessió i els seus cadàvers són cremats en una gran foguera de fum negre, que es veu des de la llunyania.

V

El cavaller abandona el castell de Riumarjal i quan porta dos dies cavalcant es troba de front amb un grup de firaires. S’atura, el saluden i descobreix que parlen la mateixa llengua que la dona maligna. Quan desembeina l’espasa, sense baixar del cavall, d’entre el grup sorgeix un dels circencs que entén el seu idioma. Matusserament li explica que vénen d’un país llunyà, que s’han dividit en dos grups per fer una gira a la zona i que van a l’encontre dels seus companys.

Malasang li pregunta què volen dir les paraules de la bruixa que ha memoritzat. L’altre li respon. El cavaller no s’acomiada quan arrenca de sobte al galop per allunyar-se del grup. Passada una estona atura al cavall i baixa esperitat. Es mira les mans i els braços i veu el signe del Mal present en ell, les purulències i tumefaccions, mentre la traducció de les paraules maleïdes es repeteix un i altre cop al seu cervell: “l’aigua està infectada”.

- – - – -

IL.LUSTRACIÓ: MISAEL ALERM POU

Conte publicat a la revista Valors de Febrer de 2012

zp8497586rq


Share on Facebook
03-02-2012

nuria_lopez1

‘L’Alegoria a la Primavera de Botticelli’, de Núria López Garcia

Llorenç Mèdicis, el Magnífic com l’anomenen el seus partidaris a Florència, em va encomanar un quadre per a regalar-lo al seu cosí que s’havia de casar. Aquest era un encàrrec seriòs que faria treballar el meu taller durant mesos. Com coneixia el seu gust artístic per l’Antiguitat, li vaig preguntar si havia pensat en alguna escena mitològica. Crec que estava abstret llegint llibre de Ficino mentre jo li parlava i em va contestar. Es casen l’any vinent, per primavera.

Em feu venir l’idea al cap. Una al·legoria a la Primavera és un tema bonic per fer un regal de casament, li vaig dir, i em vaig posar a treballar en uns esbossos abans de presentar-me per segon cop davant del meu mecenes.

He pensat en situar l’escena a un jardí de tarongers, sire. L’arbre heràldic de la vostra família. La composició és un tríptic d’escenes on al centre s’hi troben Venus i Cupid, els símbols de l’amor. Ara bé, com és un regal per a un matrimoni cristià he pensat pintar a la deesa vestida com a dona casada. Llorenç somrigué, No hi ha doncs dones nues en aquest quadre? Estava clar que les hi volia. Oh, si, a la dreta de la deesa hi ballen les tres gràcies, la Joventut, l’Amor i la Bellesa, només vestides per uns tuls transparents. I on és el nuvi en l’escena? em preguntà el Magnífic mirant els únics dos homes de la composició que jo li mostrava en esbós. Com a home de negocis que és, l’he representat com a Mercuri, el deu del comerç.

Alessandro, no cal que m’expliquis més detalls, ho deixo en les teves mans. Però recorda, el quadre es regal meu. No n’hi ha d’haver cap altre que li faci ombra.

Tota la cort de Florència va passar per l’estudi mentre pintava La Primavera. Poques vegades venia el Duc, però qualsevol insinuació que ell fes, l’incorporava immediatament al quadre. Així les Gràcies acabaren tenint el rostre de les dames de la cort que més plaïen al Magnífic.

Mentre els meus aprenents pintaven els arbres, les flors i els doblecs de les túniques; jo em concentrava en les línies del cos humà. Em fascinaven les mans, el gest de cada figura, l’expressió dels rostres.

Clara, la meva dona, mirà un dia el quadre, quasi acabat i em preguntà: Per què cap d’ells s’adona que els estem mirant? Fins i tot Venus sembla abstreta, sense veure’ns. Clara estava embarassada de vuit mesos del que seria el nostre tercer fill. Vaig refer el personatge de Flora. Ara mirant-nos fit a fit, amb el rostre de la meva dona i el seu ventre.

Arribà el gran dia, quan Llorenç el Magnífic havia de donar el vist-i-plau final, a l’obra acabada. Sospito que es va adonar que la model per a la deesa Flora no era cap dona de la noblesa de Florència, sinó l’humil esposa d’aquest artesà pintor. Tanmateix, aquest només era un petit detall en la complexitat de personatges i referències mitològiques del quadre. Tothom en deia meravelles i ell, com a mecenes, n’estava molt orgullós. Però potser em vaig equivocar i no se’n havia adonat. Unes setmanes més tard, els homes del Magnífic s’endugueren el quadre cap al palau del nuvi, a Castello, i ja mai més el vaig tornar a veure.

Tot seguit, Llorenç Mèdici em va fer un altre encàrrec que va omplir la gran paret buida que havia quedat al fons del taller. Alessandro, em va dir, el quadre m’ha agradat tant que si no fos que havia promès regalar-lo me l’hagués quedat. Ara pintaràs un quadre per a mi, una al·legoria de l’amor etern. El que només pot existir en el món dels deus de la Mitologia. Aquest cop, no hi vull referències al matrimoni, ni un munt de dones ballant. Vull a la deesa de l’amor sola per a mi, nua com a les estàtues romanes.

El Magnífic em semblà de sobte trist. Feu un gest a un dels seus criats que m’entregà un petit quadre. El vaig reconèixer a l’instant puix l’havia pintat jo, el retrat pòstum de Simonetta Vespucci.



Share on Facebook
27-01-2012

juan-carlos-vitale1

‘Lateral’ i altres poemes, de Carlos Vitale

LATERAL

Un aire gris,
algunas fotos,
ciertos amores,
ritos, paisajes,
ni una lágrima,
algo parecido
a la felicidad.

OCURRE

Ocurre, lo dices, lo vives, revives.
Ocurre, no lo dices, lo olvidas.
Ocurre, no lo dices.

RÉQUIEM

Al final
sólo queda
una dirección
que borro.

OTRA VUELTA DE TUERCA

Y nada más que sed
y vasos rotos.

RISAS DE COCODRILO

No te engañes.
El de la foto
tan sonriente
ya era infeliz
(tú lo sabes,
bien que lo sabes).

Contémplalo ahí detrás,
público o comparsa,
borroso
incluso en primer plano.

Sonríe
aunque esté muerto.

Si le pides
que se adelante
no da sombra.

Convéncete:
sólo la sombra
no da sombra.

EL ESTADO DE LA CUESTIÓN

Has parado la noche, pero me has negado el día.

JORNADA

Tú, de pie, desnuda en la penumbra.
Tu espalda es el arco del conocimiento.
Desde la cama, observo y espero.
Cuando te vuelvas me dirás quién soy.
Sin otra luz que mi deseo.



Share on Facebook
19-01-2012

6

‘Delirium tremens poètic’, d’Àfrica Ragel

Una altra punxada insuportable al cap. Un gran dolor que li recorda que té el cervell malferit i el temps marcat per un punt final.

Després, tot seguit i sense descans, un nou recaragolament del cos; una contracció que l’obliga a tensar els muscles dels braços per abraçar-se el tòrax i així poder suportar, entre els sotracs de les convulsions, la pujada de l’onada àcida fins a la boca de l’estómac. Una onada que li omple la gola d’un sabor dolç amb tocs de sinèresi, afèresi i síncope. Un gust agradable que el trasbalsa i el deixa estabornit.

Arriben, tot seguit, les nàusees que no acaben de brollar, acumulant-se-li en els llavis premuts entre cobles dissolutes, aleshores, s’hi esforça intentant articular mots que mai no naixeran.

Fa dies que tremola, de vegades ho fa lleugerament, d’altres en espasmes brutals que li fan perdre el poc equilibri que li queda entre idea i idea. Li baixa la pressió arterial i li puja la pressió mètrica.

Camina, temptejant el terra, amb peus adolorits. Sent com la suor li rellisca cos avall i se li escola per entre les llambordes que, sobresortides les unes damunt de les altres, el tempten a caure, a deixar-se anar, a desistir del seu objectiu. I entre cesures a maiore i a minore, acaba per trontollar sense rumb escampant-se en monosíl·labs, bisíl·labs i trisíl·labs.

Sent romanços i cançons que algú li recita a cau d’orella, sons que es repeteixen en forma de rimes falses, i ell, en la confusió, els transforma en visuals i els guarneix d’estil.

Finalment, descansa recolzat en un fanal i, en un esforç d’encavalcament, inclina el cap a l’esquerra per no esquitxar-se d’octaves i vomita la seva darrera creació; la que el farà triomfar i, alhora, la que el durà a la mort, l’últim vers que encara no sabrà ben bé si serà blanc o si serà lliure.



Share on Facebook
09-01-2012

JLGarciaherrera

‘Manhattan Night Club’, de José Luis García Herrera

Les portes de la nit mai són tancades,

ni trobes en els penjadors ales d’àngels.

Aquí tot és mentida, o així ho sembla,

però potser la veritat més crua s’hi amaga

entre les voltes de fum i les paraules

que expressen la solitud de qui les calla.

La nit s’empassa a glops d’enyorança

els cops de cor que il·luminen amb llum roja

les cites amb l’amor infidel de la memòria.

Un joc de perdedors sobre la pista

d’un ball breu sense endemà, sense recança

pel cos que damunt la vora del llit

espera el sou més antic de la tristesa.

Aquí tot és mentida i ningú s’estranya

si entren o si surten veus de matinada. Ja ho saps.

Les portes de la nit mai són tancades.



Share on Facebook
27-12-2011

EmiliG

‘El boig de la rue Lepic’, d’Emili Gil

EL BOIG DE LA RUE LEPIC

o

L’EQUILIBRI DEL VOL

Al Mathias Enard,

per les nits lliures de somni cantat,

a tot drap, barroerament,

i a la meravellosa embriaguesa

que ens acompanyà, fidel.

Amb un gest comú, el boig de la rue Lepic s’emportà la copeta d’anís a la boca. L’assaborí i somrigué. Estava assegut en un tamboret, al balcó d’un àtic de lloguer. Al damunt dels genolls tenia la màquina d’escriure. Era una nit freda d’hivern que l’havia obligat a posar-se la bata gruixuda.

De vell antuvi, la seva ment vagarejà sense saber com emprendre el text. Però pocs minuts més tard va començar a omplir fulls i fulls d’una manera continuada. Sempre escrivia així, ell: de cop, arrauxadament, figuradament vomitant. I quan començava no hi havia manera humana de parar-lo. Perdia la noció del temps i de l’espai, i era capaç de romandre teclejant dies i dies, nits i nits, sense que se n’adonés del pas de les hores. Tan sols s’aturava quan un rampell biològic sobtat li manava fer-ho (sopar o pixar, bàsicament). En totes les paraules, en tots els folis, en tot allò que picaven els seus dits damunt les tecles de la màquina d’escriure només hi deia una cosa: t’estimo. El seu missatge era clar, encara que potser un xic complex per la manera com ho escrivia. Ell estimava, no havia dubte. Però a qui estimava? A què?… A Tot i a No-res.

Havia viatjat per la Boira, havia sabut de la Solitud, havia fet l’amor amb la Nit. I també havia caminat per les muntanyes, travessat els rius, esguardat els boscos, solcat les mars, plorat les matinades i somrigut als crepuscles; havia trescat nu per certes teulades grises de ciutats grans, s’havia esmunyit per xemeneies plenes de sutge; havia cantat els colors de les cases pairals i s’havia embriagat amb les llambordes dels carrers dels pobles… Es sentia part d’aquest món real-irreal pel qual havia estat creat i, alhora, que ell també havia creat. Sabia de la no-eternitat de les coses; tot fugia, ell fugia, res no era permanent, tota lògica no era sinó un canvi constant. I tot allò que escrivia, tots els poemes i contes que creava, totes les melodies que composava, tots els llenços que pintava no deien cap altra cosa: t’estimo.

Entrà un moment a l’habitació de l’àtic de lloguer, per fer-se una cigarreta i fumar. També va escurar la copeta d’anís. Durant un moment els seus ulls brillaren, fulgents. El fred no era tan intens com al balcó, però en el seu estat somnolent no era prou conscient de les sensacions externes del cos. Sortí de nou a fora, fixant l’esguard al llum d’un fanal que hi havia al carrer. I li llançà un petó. Després, va continuar teclejant sense descans ni mesura, doncs era tan sols allò el que ell volia de debò: dir a tothom i a totes les coses: t’estimo… Encara que no fos comprès i que ben poques coses i persones li agradessin.

(Aquest text pertany a l’antologia inèdita AL LABERINT. DE ABSURDIS CLAMAVI, una amalgama d’escrits diversos que homenatgen i maleeixen l’existència, bo i mostrant un calidoscopi d’aspectes del dèdal de la vida humana que, amb més gran o petita mesura, patim i gaudim, tots plegats i individualment. En síntesi: una amanida de caos).



Share on Facebook
19-12-2011

110705_APARADOR DESERT_RSURROCA_Foto Jordi Peñarroja-85

‘L’armari d’Steinbeck’, de Ramon Surroca

Després de tants dies d’insuportable xafogor, el desperten els trons i les passes de l’àvia al llarg del passadís, fent dringar els rajols esquerdats. Sent com tanca tots els finestrons i se’n torna al llit. Si algú el pogués veure sota els llençols, el descobriria somrient per aquella inesperada expectació, pels minúsculs fenòmens que dins la casa provoca el que s’esdevé centenars de metres més amunt, ocult pel sostre i els dos pisos que encara hi ha abans d’arribar al terrat on  – i en pensar-hi la seva complaent excitació augmenta il·limitadament – deu poder-s’hi observar el ventre fosc dels núvols inquietants, els risc letal dels llamps, la freda lentitud d’aquella massa obscura que voga aprofitant l’obscuritat de la nit, com un enemic alhora poderós i pèrfid. Dins el llit, pensa en totes les paraules relacionades amb la tempesta que potser l’endemà l’oncle li farà dir, i conclou que no en sap gaires, que si ha de descriure’n alguna la versió que en farà serà poc matisada. Humitat, núvol, aigua, llamps i llampecs, plumbi – una paraula lletja – plomís, eteri, xàfec, pluja i gotes i encara ratxes. Els trons van sonant cada cop més a prop però tan aviat són ben a la vora com esclaten sordament, de nou remots. El seu so descriu una immensitat que Gerard mesura des de la seva flonja talaia subterrània. L’estança put a resclosit, però aquesta fetor vagament dolça i agre és l’embolcall on ara dormiten les paraules, amagades sota llençols de paper imprès a les lleixes que s’enlairen al seu voltant fins gairebé tocar el sostre.

El dia anterior l’ha passat tancat a l’estudi, llegint Proust. No pots anar enlloc si no has llegit això. Les paraules de l’oncle no admeten discussió. El mateix li havia dit al llarg d’altres estius en relació als escriptors de novel·la negra americana. Si vols saber com es fa un diàleg, llegeix Dashiel Hammett, llegeix Raymond Chandler, llegeix Ross Macdonald. Diàlegs contundents, durs. Proust és tota una altra història. Gerard sospita que l’oncle no ha arribat a llegir els set volums d’Alianza Editorial, la traducció de Pedro Salinas i Consuelo Berges. No és aquell ben bé el seu món, malgrat admirar-lo.

No se li han fet excessivament dures les hores dins el minúscul despatxet, assegut davant l’escriptori de roure americà, flanquejat per les estibes de revistes i col·leccions amuntegades per tot arreu i  els vells retrats ovals dels besavis, custodiant l’eternitat de l’estança damunt el seu cap. L’oncle no ha volgut anar a la cambra del davant a buscar el conte de Steinbeck. Fa massa calor, hòstia. Ja el buscarem un altre dia.

Potser han passat ja dos estius des què l’oncle li parlà per primer cop del conte de Steinbeck. Ni Gironella, ni Cela, ni Delibes ; Steinbeck. Té un conte sensacional, meravellós. És en un dels números de Triunfo. El millor conte que hagis llegit mai. Això és la literatura!. L’oncle no ha estat mai gaire explícit a l’hora de justificar el seu entusiasme, però la rotunditat amb què en lloa les qualitats reemplaça i torna inútil qualsevol altre argument. Gerard no s’atreviria mai a sofrir les conseqüències de contradir-lo, amb només catorze anys. Algun cop, però, l’ha replicat sense enfrontar-s’hi, oferint-li exemples dignes que l’han permès sentir-se momentàniament dins la mateixa sagrada constel·lació de paraules i autors.

La locura sonreía en los grifos torcidos, havia gosat dir-li una vegada, recordant una frase llegida a ‘Nada’, de Carmen Laforet. Aquesta és bona, sentencià llavors, greument, l’oncle.

El conte és dins d’un armari vell de la cambra del davant. Un armari estret, de dues portes. A la dreta de l’armari el balcó deixa veure l’Onyar que tot i els canvis de cabal ofereix sempre una mena d’imatge invariable. Les revistes s’enfilen en dues estibes altíssimes, dividides per la llengüeta dels diminuts paperets on l’oncle escriví temps enrere la data de l’any que comprèn cada tram. Ho ha pogut veure d’amagatotis, no recorda ja quan temps fa, Gerard no provaria mai de fer res sense el permís de l’oncle. Un dia l’haurem de buscar, però em fot una mandra de nassos, no sé pas en quin any el deurien publicar. No hi ha feina, saps, a buscar-lo…

La darrera tarda de l’últim estiu estigueren a punt d’iniciar la recerca. Havia començat a ploure i la pluja els féu anul·lar el tomb que havien de fer per anar a trobar un amic de l’oncle. Havien encès els llums de la cambra del davant i l’oncle s’havia situat enfront de l’armari, pensatiu, sense obrir-lo. Llavors aparegué l’àvia i digué que estaven a punt de començar una pel·lícula d’en Hitchcock. Quina?  “Aquella de San Francisco, de la dona rossa i la torre d’església en una antiga colònia espanyola…” respongué l’àvia i l’oncle apagà el llum de la cambra per anar al menjador.

Durant tot el dia no ha parat de ploure. Sense sortir, veient al televisor algun programa tan inversemblant com l’atmosfera en què la tempesta manté suspeses totes les coses, les hores no han estat llargues. La visita del propietari del pis, a algun membre de la família del qual, des de fa més de cinquanta anys, l’àvia paga el lloguer, ha estat el senyal imprecís però rotund que aquell dia no havia de ser com els altres. Cada cinc o sis anys el propietari apareix impensadament i diu unes poques paraules amables. Els rebuts que semblen administrar un deute sobrenatural, que no té a veure amb l’ordre de les coses quotidianes, destil·la aquesta forma de maneres cordials i expressió continguda, que no ha traspassat la llinda però ha propagat dins el pis un eco infinit, una fita en el temps que impregna la resta d’hores d’un ressò més interior; com la llum que il·lumina una nau incommensurable, Gerard ha sentit que aquella presència engrandia la longitud del passadís, la fredor de les cambres, la inexpugnabilitat de l’armari on s’amaga el conte de Steinbeck.

La tarda, que a estones ha semblat dilatar-se i a estones comprimir-se, ha dut una estona l’oncle al llit, mentre al balcó del menjador la pluja percudia sobre la barana de ferro perquè l’endemà la seva vaga exhalació de rovell propagués per tot Girona una sentor de la mateixa espècie que la de la pedra, la del terra moll de la Devesa, la de la reluctància humida del coure vibrant de la campana. Més tard, mentre la pluja s’estimbava encara insensiblement sobre les lloses del carreró, ha tornat a aparèixer l’oncle, encara que potser feia estona que era llevat, encara que potser en cap moment ha anat a estirar-se al llit, traginant a la cambra del davant, la que mira la Rambla, als seus arbres xops, al riu que ara deu anar més ple.

Del fons ha arribat el seu nom i Gerard ha deixat l’àvia adormida a la butaca. L’oncle és enmig de la cambra, voltat dels munts de revistes que ha tret de l’armari. Puden, com els llibres, com el pis, com la tarda. El cel s’ha enfosquit encara més des de fa una estona i el llum que penja enmig del sostre té una incandescència més groga. Aquestes són dels setanta i aquesta pila del seixanta-sis, l’any que vas néixer. Miren els darrers fulls de cada número. Busquen llegir La Serpiente però el títol es resisteix. Tenint en compte que l’oncle té la col·lecció sencera podrien passar dies i dies buscant-lo. Gerard tem que l’oncle se n’atipi, que una trucada el porti al carrer, a les barres que il·luminen les vetades converses dels adults. Però l’oncle torna a parlar del conte.

–  És el millor conte del món. És perfecte. No hi sobra ni hi falta res. És més important el que no es diu en un conte que el que s’hi diu. És breu, una columna. Hauries d’aprendre a escriure així.

L’oncle no en recorda els detalls, i algun dia morirà ignorant que la versió de Triunfo era un mer extracte, però el conte de Steinbeck deu ser grandiós si mereix tot sol els qualificatius que Gerard ha sentit fa temps atribuir a Stendhal, als herois de la novel·la negra americana, al mateix Shakespeare, al gran Simenon, de la boca de la mateixa persona que ara s’ha ajupit al seu costat – mai havien estat tan a prop tots dos, com autèntics companys de batalla, d’aquella manera – regirant amb determinació les fulles d’un setinat somort, que s’esbrava amb la sentor d’humitat del paper acolorit que és el resum del dia que ha començat sota els llençols i que continua condormint-ho tot dins el redós més ample del pis .

Passa mitja hora i l’oncle va a buscar una cervesa a la cuina. Tu vols alguna cosa? Gerard voldria poder dir-li una cervesa per semblar més camarades, però sap que aquesta pausa és només per a l’oncle, com ho és encara l’alcohol, i que haurà de seguir buscant tot sol durant una estona, entre les pàgines finals de cada revista. Això el convertirà en un combatent solidari.

Els trons, que tornen a sonar amb força, bombardegen el món sense anorrear-lo, sense impedir aquesta treva parcial dins el refugi heroic de la cambra devastada, decimonònica, la cambra de la butaca esfilagarsada i l’immemorial llit dels besavis.

L’oncle ha tornat amb un dels llibres policíacs de Brugera. També sembla buscar-hi alguna cosa, fent amb els ulls, amb tota la cara, la ganyota de concentració a la recerca de l’angle tan vertical, quasi impossible, que li permet de distingir les lletres. Diu: deixa això un moment i escolta. Llegeix un paràgraf fàcilment negligible però la seva veu es fa més greu, més lenta, en llegir finalment; el tiempo discurría con un dedo de silencio en los labios. Gerard vol preguntar-li quin és el llibre, qui l’autor, però sap que ara convé callar, perquè ni la frase ni la mirada inquisitiva de l’oncle admeten cap comentari, qualsevol cosa en desvirtuaria l’efecte que ressona dins la cambra com al cel l’eco dels trons que semblen fer més gran, més poderós, l’univers.

L’oncle ha caminat novament fins l’armari i n’ha tret amb esforç una estiba sencera. Al paperet que cau a terra hi diu 1972 però les revistes que diposita sobre el vell enllosat hidràulic, entre tots dos, són de l’any següent. En una de les portades hi apareix un autoretrat de Picasso i la seva coneguda signatura com a titular. És l’any de la seva mort. 1973. L’oncle s’atura a mirar-la.

–  A la vida només hi ha dues coses, o tres, que et poden fer feliç una estona. Són les úniques coses importants de la vida. Passar-ho bé amb una dona al llit, fer un bon sopar amb quatre amics – un sopar per parlar – i viure en un altre món com els artistes. Crear un món diferent per a viure-hi millor, per conèixer millor el món de cada dia, per veure’l amb uns ulls que no poden ser els ulls de sempre, ja m’entens…

–  I els llibres, no?

–  Els llibres formen part de la tercera cosa que he esmentat. Sembles ximple. Què, no apareix el conte?

No ha acabat de parlar l’oncle quan s’atura en sec en una pàgina. Ha fet vibrar la seva gola amb un so ofegat, una implosió de satisfacció. Després ha mirat el seu nebot. Aquest no gosa preguntar-li si ja l’ha trobat, però la greu contenció de l’oncle en llegir el full, sense respirar, el convenç que sí. La pluja ha cessat gairebé de sobte. El retruny dels trons fixa ara molt lluny els límits de la ciutat. L’inesperat silenci converteix el món en un ésser expectant, que es concentra, que es resum a les parets, al sostre, que es condensa en l’aire que va d’un moble a l’altre, d’una decoració a una altra, d’un retrat a un altre. L’oncle llegeix:

En aquel momento se escucharon unos pasos rápidos y suaves en los peldaños de madera y llamaron con fuerza a la puerta. Una ligera mueca de fastidio cruzó la cara del joven mientras iba a abrir. Una mujer alta y delgada estaba en la entrada. Llevaba un vestido oscuro y austero –sus cabellos negros y lisos, que clareaban en su llana frente, estaban desordenados como si el viento hubiera estado soplando en ellos… Sus ojos negros brillaban bajo la fuerte luz.

La vella cambra és ara omplerta d’una vibració secreta, inaudible, que l’amara d’una antiga presència. En la quietud que ha seguit a la lectura del conte, el silenci ha impregnat tots els objectes d’una fonda gravetat. Tot allò que han vist esdevenir-se al seu davant, des de fa més de cent anys, en aquest mateix espai, sembla sostenir-los ara d’una forma més evident, portadors de mons que ja no hi són, però que alenen en la fredor de la tarda plujosa com si el pes de l’existència s’hagués aturat al seu voltant  i nebot i oncle fossin al centre on conflueixen tots els misteris de la vida, que els sotgen sense deixar-se veure, amb la respiració continguda, amb un dit de silenci als llavis.

Com sempre que llegeix algun paràgraf notable, alguna frase fiblant, l’oncle adopta un aire melancòlic, gairebé trist. Si la lectura fos un sopar d’amics diríem que l’oncle roman assegut quan tothom ja és fora, jugant amb la copa buida, evocant paraules que encara ressonen en l’aire i són d’alguna manera dins del cristall. Gerard pensa en la dona serp, excitat per tot el que només ha entès a mitges, malgrat la mirada d’intel·ligència còmplice, profunda, que ha intercanviat amb l’oncle. No plou ja a penes, i els degotalls de la cornisa, de les balconades, són el camí que esclareix el món on hi haurà tantes dones i homes disposats a sorprendre’ns o a decebre’ns, tantes absències i presències inexplicables, tantes hores perdudes com guanyades, l’ordit incommensurable dels dies i les vides. Som a l’any deliqüescent de mil nou-cents setanta-nou.

Foto: Jordi Peñarroja



Share on Facebook
12-12-2011

foto-pau-joan-hernc3a0ndez

‘Viatge de Tornada’, de Pau Joan Hernàndez

Tips de viure darrere les línies enemigues,

vam decidir passar-les.

Emparats en la nit,

vam travessar els camps batuts per la metralla

i els bassals d’aigua negra on moria la Lluna

ens donaven refugi.

Tot era quiet. Semblava que tot fos un miratge

mentre nosaltres, nus, coberts de fang, sense armes,

saltàvem els filats, creuàvem les trinxeres.

Vam tenir la certesa de la nostra victòria

i vam esperar l’alba

segurs que ens trobaria al nostre territori.

Però estàvem darrere les línies enemigues

tot i haver-les creuades.

Vam veure que les línies tenien moltes cares

i totes disparaven.

Que, de fet, no hi havia

ni banderes, ni front, ni bàndols, ni batalla.

I tot i la tristor, ens vam sentir més savis.



Share on Facebook
04-12-2011

JC-Garcia-Pujalte

‘Mai’, de Joan Carles Gonzàlez Pujalte

El vell, avergonyit va abaixar el cap. Un tic-tac de neó s’esmunyia amb una periodicitat irritant, com de presagi, per la cambra en penombra i il·luminava brevíssimament el seu front i les espatlles nues de la jove. No hauria d’haver intentat besar-la, pensava l’home, amb un sentiment de dura certesa i de vergonya. Era més que evident la seva feblesa, el seu infortuni i la seva derrota davant del pas dels anys, que no perdonen.

Més que mai el vell era conscient del fàstic que produïa en aquella dona que si, de tant en tant el rebia, desenganya’t!, pensava ell, era per buidar la seva butxaca, que era l’única cosa que en ell, donada l’edat, era fàcil de buidar. El món és així de canalla i no en passa una. ¿Com podia haver pensat ni que fos per un moment que algú hauria d’estimar-lo ara amb la passió amb què en d’altres temps l’havien estimat? Ella, adonant-se del sentiment que tenallava el cor del vell, li va tocar delicadament el rostre per on davallava amb dificultat una llàgrima que per moments s’entollava en espais on els dolors del passat havien deixat marques, clots i rasses. El vell va voler dir alguna cosa i ella va pensar que voldria  excusar-se.

Posant-li un dit als llavis li ho va impedir. Rere l’envà sonava sense gràcia un piano desafinat profanat por unes mans poc hàbils. El vell es va botonar amb la torpor pròpia de l’artrosi la camisa i es va calçar mirant de no esbufegar per l’esforç. La jove va assajar un somriure invisible en la semifoscor que va xerricar com un baldó rovellat. Ell, finalment, ho va dir. Perdona. I ella va continuar amb el seu somriure i un dolor indefinible que li naixia al budellam. El vell va deixar damunt la tauleta un bitllet de cinquanta, generós per a la seva economia, i va sortir per la porta buscant els braços indignes de la matinada.

Mai no besem, nosaltres, va cridar ella un cop es va trobar sola i el va saber lluny. Ho va repetir cinc o sis cops amb tota la força que li permetien la manca d’aire i els singlots que des de dins de l’ànima se l’havien desfermat com una tempesta de tristesa. Fins que el piano va deixar de sonar i es va sentir una veu fèmina i rogallosa que cridava des de l’altre cantó del mur o del món, no sé, que en aquesta feina, nena, els sentiments s’han de deixar al marge.



Share on Facebook
27-11-2011

Julia-Costa

‘Dona amb gos, al meu carrer’, de Júlia Costa

La dona del gos petit
passeja quan minva el dia,
amb un posat arraulit
cap enlloc ella fa via
esguardant un infinit
que jeu al fons de la nit
i al mar de la melangia.

S’allunya al breu horitzó
del barri, que s’arrenglera,
amb el seu gos petitó
que ensopega amb la vorera
i sembla que tingui por
i que demani perdó
a la multitud barroera.

No té fills ni té marit
ni germanes, ni cunyades,
i va escampant un neguit
per totes les cantonades,
i una olor de nen petit,
de sabó i de temps bullit,
i d’aigua de les bugades.

Té una història que no sé
i que sembla molt antiga,
amagada a un vell carrer
i a alguna vella botiga,
i que té gust de cafè,
de betum de sabater,
de mel i de pa de figa.

Des de lluny la veig passar
mentre camina cansada,
i s’atura en un llindar
de qualsevol cantonada,
mentre prem amb una mà
la corretja ben lligada
al seu gos sense demà.

Tinc por de ser jo mateixa
qui mena aquest gos petit,
i camina sense queixa
pels carrers, quan ve la nit.



Share on Facebook
20-11-2011

FERRAN-inedits

Aforismes de Ferran Planell

‘El gourmet de l’amor necessita perpetuar-se en l’estat pur de l’enamorament.’

‘Qui dubta un cop, cerca i aprèn; qui en dubta dos, repassa i millora; qui arriba a tres, s’atura i no avança.’

‘El plaer té un component d’abstracte. El vici és concret, real, i definit. És plaer, doncs, el que hi trobem en el vici?’

‘Per navegar en la foscor de la nit, ens calen fars en forma de somnis.’

‘El col·leccionisme comença en el desig de contemplar, i acaba en l’ànsia de posseir.’

‘El tic-tac és soroll; el tic-tac fa silenci.’



Share on Facebook
13-11-2011

Peiro

‘Aquil·les i la tortuga’, d’Agustí Peiró

La famosa paradoxa d’Aquil·les i la tortuga ha promogut al llarg de la història tota mena de debats. La qüestió que planteja, sinòpticament, és que en una hipotètica cursa entre el corredor llegendari i la tortuga, tot concedint-li a esta un avantatge posem per cas de cent metres, Aquil·les no atraparà mai l’animal, perquè tots dos en moviment, quan ell haurà avançat uns metres, ella s’haurà mogut uns centímetres, i així successivament, de manera que la carrera pot esdevindre infinita, però el punt d’encontre impossible.

Molts pensadors han volgut trobar al problema una solució amb proves lògiques i matemàtiques, i de fet ho han aconseguit, però un dels arguments més sòlids que es pot presentar és el que assenyala que l’home mai no atraparà la tortuga en la seua cursa simulada perquè en cap cas, per més ràpid que ell es desplace, o per més voltes que l’avance en un determinat circuit, no podrà trobar-se en el mateix lloc que ella. Tota la discussió, doncs, es resol amb una llei de la física tan elemental com ara aquella que diu que cap cos no pot ocupar el lloc d’un altre.

Sobre la paradoxa s’han escrit tota mena de comentaris i refutacions diferents, i fins i tot encara hi ha gent enamorada dels enigmes que afirma que es tracta d’un problema irresoluble. Però, per una altra banda, el que també es pot qüestionar és el fet mateix que proposa com a matèria, és a dir la cursa entre un home semidiví i un rèptil queloni.

A primera vista està ben clar que si es tracta d’una competició esportiva, com les que tanta expectació alçaven entre els ciutadans de l’antiga Grècia, la cosa no té color: sempre guanyarà Aquil·les, perquè els homes són més ràpids que les tortugues i l’avantatge inicial dels cent metres serà superat immediatament. (Això si no és que, és clar, a l’home li donava un infart en el moment del tret d’eixida i ja no podia dur a terme la seua victòria). Ara bé: si el que es formula amb la paradoxa és també una mena de faula o reflexió moral, com a vegades altres comentaristes han volgut indicar (una moralitat a què també eren molt aficionats els antics grecs), el tema ja comporta molts dubtes i una altra mena de raonaments per tal de ser dilucidat. Perquè bé es podria voler dir que la tortuga viu més d’acord amb allò que és (el seu ésser), avançant sempre al seu pas o ritme, mentre que l’home de vegades corre massa o no sap molt bé per què ho fa. Amb quin propòsit un ésser racional participaria en una competició amb un ésser no racional com ara una tortuga? Per a demostrar què? La seua superioritat física i de qualsevol ordre? La qüestió formulada des d’este punt de vista podria dur-nos no a l’absurd en què de vegades desemboca qualsevol disputa sobre lògica, sinó a un debat sobre la nostra mateixa existència. Potser la conclusió que en resultaria seria que, si correm tant en la vida ordinària, això tampoc no té massa sentit. Perquè no sabríem dir per què ho fem realment, i si trobàvem que també era absurd córrer tant en les nostres vides segurament que ens replantejaríem de viure d’una altra manera, al nostre propi ritme, més d’acord amb la nostra naturalesa.

En qualsevol cas, les vides d’aquells dos teòrics competidors de la paradoxa eren molt diferents a les nostres i el que es pot deduir també és que Aquil·les arribà molt abans que la tortuga al cementeri. I és que, ja se sap, les tortugues tenen una llarga vida perquè mai no van de pressa.



Share on Facebook
07-11-2011

Mompo

‘I vingueres’, de Francesc Mompó

I vingueres a l’arbre orb

per enroscar la flama a l’escorça,

flama blava en tronc mil·lenari

nodrit al bosc de les tenebres,

i com un tel virginal esquinçares la fosca

amb una pluja de gesmil i lluernes.

Sobre la pell seca dels llavis

deixares caure espurnes de reixiu,

carboncle salvatge,

mentre que als ulls se t’abocava un alfabet

d’herba fresca i cants d’alosa.

I jo, avui, als teus peus retut,

amb revol de festa grossa,

pare les tovalles al cor

amb un cistell de pa tendre

i un pessic d’acollidora sal,

i a les mans et pose

aromes de forest novella

i un ram de gestos amatents.



Share on Facebook
31-10-2011

022-manel_alonso_01

Poema del llibre inèdit ‘Quadern per a Joan’, de Manel Alonso i Català

XVII

El murmuri de l’aigua

quan aquesta se sap mar,

la llum solar

acariciant la seua superfície,

esclatant en una lluïssor

d’argent sobre l’atzur.

Es va acostant l’horabaixa

i una brisa, un pensament melangiós,

va omplint els fulls del quadern de bitàcola

d’una tristesa líquida:

un bram reprimit

d’onades contra els esculls

que amenacen amb un naufragi,

que amenacen amb un capvespre

avançat i dolorós.

Escampes amb un gest el mal pensament

i el murmuri de l’aigua

torna a ser un bàlsam de músiques

que et fan dansar amb les sirenes.



Share on Facebook
23-10-2011

gloria-calafell

‘El bes del blau’, de Glòria Calafell

El cel ens envolta de blau fred

Agraïts amb un somriure i un poema

obviem  amenaces i foscors.

Res no atura la paraula.

Fa poc, el glaç ofenia l’asfalt

i la pluja, al vespre, l’ enrojolava.

Fidels com una pintura,

fem realitats de l’aigua.

L’hivern és fràgil i dur;

canviable com l’amor i la terra.

Però ens sorprèn el foc de l’últim bes

en l’hivern de cadascú.



Share on Facebook
17-10-2011

Santa Coloma de Gram

‘Heràldica’, de Jordi Valls

La llum etèria, insondable. L’entrepà

de mortadel·la sucat amb tomàquet lluent,

no pot ser que destil·lin el mateix misteri?

L’encariment de la sensualitat que gira

i gira al torn de fang, amb mans precises, fermes,

és la geometria del ritme en forma exacta,

en el càntir que s’omplirà d’aigua i anís

pel broc gros. Però a galet no menes la corba

a la gola seca que gira un altre cop

amb tremolor de braç feble. La pots sentir?

D’argent, tres roses de gules no em fan més glòria.



Share on Facebook
10-10-2011

Merce-climent

‘Gener de 2002. L’assumpció.’, de Mercè Climent

He tornat a abocar-me a la pàgina en blanc, als meus temors, a mi mateix. Sempre he escrit quan he sentit que em mancava quelcom per sentir-me feliç –és difícil definir la felicitat– almenys sí, tranquil. I ara em falta allò més important: temps.

Fa uns dies que torne a ser a casa, no sé molt bé quants, sembla que un parell de setmanes, potser menys. M’han extirpat un tumor cerebral: glioblastomanosequemés s’anomena el bitxo que ha volgut furtar-me la vida.

L’oncòleg m’informà que l’operació duraria quasi vuit hores. Mentre el meu cos patia jo m’he limitat a dormir. No recorde haver somniat res durant l’estança. M’he despertat en una sala menuda i connectat a un fum de màquines. El primer pensament que he tingut ha sigut estic viu. Sent una pressió espantosa al cap i veure el tub que em surt de l’embenatge no em tranquil·litza massa. El llit està situat una mica de gaidó i això encara augmenta la sensació de mareig i d’embotament.

Em diuen Joan Antoni Climent, tinc quaranta-quatre anys i m’acaben d’operar d’un tumor cerebral, em dic a mi mateix per comprovar que les facultats mentals han quedat intactes. Era un dels riscs, juntament a quedar-me en una cadira de rodes o, fins i tot, quedar-me fet un vegetal. Menege un dit, dos dits, la mà sencera. El braç dret. L’esquerre. No, pel moment no sóc un vegetal. Continuaré sent animal.

S’acosta a mi una dona jove vestida de verd. Em pregunta com estic mentre m’il·lumina les ninetes amb una llanterneta, tafaneja alguns botons de l’aparell i finalment em canvia l’ampolleta del degoter. No sé si espera resposta, però li dic que tinc molta set. Ella somriu, i diu que pel moment hauré d’estar unes hores sense ingerir líquids ni aliments. Amb el somriure encara dibuixat als llavis em diu, mira, assenyalant-me una finestreta que hi ha just enfront.

La meva dona, els meus fills, el meu germà. Què fa ací el meu sogre? Desapareix i apareix vestit de verd al meu costat. Em dóna paraules d’ànims. En un altre temps potser li haguera preguntat què fas ací, com és que entres abans que Adela i els meus fills. Ara, no. Només s’està uns segons. Sent entretallades les paraules dels meus fills que em parlen per una mena de telèfon. Papà, com estàs? Els tremola la veu i a estones fugen del marc de la finestra, per retornar amb els ulls rojos i enfonsats. Els somric i els dic que estic bé. Però, estic bé? Adela, que han dit els metges? li demane quan és ella la que emplena de verd l’habitació. Em diu que tot ha anat bé, que era un tumor benigne, però perquè no es torne a reproduir hauré de seguir un tractament de quimioteràpia i de radioteràpia. Vull creure’m això, però li he vist el dolor enganxat al rostre i l’absència de mirades darrere del vidre. No insistesc més, amb eixa “veritat” serà més fàcil.



Share on Facebook
28-09-2011

Vicent_Penya

‘El poder del silenci’, de Vicent Penya

He de contar una història, i començaré així:

Tot un dia va estar reflexionant el senyor Blanc sobre el poder del silenci. Vint-i-quatre hores que se li van fer més llargues que un dia sense pa, com sol dir la gent del poble. No és que el tema li interessara en particular ni tampoc, és clar, en general, però des que va ser conscient de l’actitud circumspecta d’algunes persones envers ell, no parava de pensar-hi. Es tractava d’una reflexió que no el sorprenia massa sovint, que li arribava a intervals irregulars al llarg d’un matí, d’una vesprada, fins i tot d’una nit, però que des d’un punt de vista objectiu es podia considerar com a inacceptable i impertinent. A dir veritat, l’irritava sobre manera, com cap altre aspecte de la seua vida. Tot i això, no posseïa la suficient força de voluntat per desviar el fil dels seus pensaments cap a un altre discurs expositiu.

Havia comprovat que la paraula estava revestida d’un gran poder; qui està en possessió de la paraula, ja siga escrita o parlada, reclama l’atenció dels altres, exigeix el seu silenci i el seu respecte, fins i tot la seua comprensió, però s’havia adonat que el poder del silenci era molt més inquietant, molt més incisiu, més incomprensible i temible que la paraula. La paraula concentra les mirades dels qui escolten en aquell qui parla, però també provoca un despullament de qui emet la seua veu. El silenci, en canvi, converteix en misterioses les persones, les fa desconegudes. I ja se sap que tot allò misteriós i desconegut fa por, i la por, indubtablement, és el millor aliat del poder.

Què és més punyent, es demanava el senyor Blanc, una persona xarraire, que parla pels descosits, que no escolta i que exigeix constantment l’atenció de les nostres orelles, o una persona que calla, que no respon a cap pregunta que li fas, que actua d’una manera enigmàtica i esfereïdora darrere del seu silenci?

En els dos casos la comunicació és impossible. Però, sens dubte, el segon exemple es pot veure com més irreal, més inhumà, més esborrajat, fins i tot més propi de la bogeria que de la impertinència. No ho creieu així? No ho heu pensat mai, això? Per descomptat, no és necessari que estigueu d’acord amb aquesta tesi si no ho considereu oportú. Però tant se val. Una narració, és cert, no pretén ser un reflex de la veritat, sinó, potser, de la mentida. Entre d’altres, aquesta podria ser una de les maneres de definir-la: l’art de dir el contrari del que es vol dir (i de silenciar moltes coses).



Share on Facebook
26-07-2011

carme-rovira

‘L’estenedor’, de Carme Rovira

L’estenedor d’una casa es alguna cosa més que roba molla o mig estrangulada i neta exposada al sol.

Atenció mereix aquell estenedor, que pot ser objecte de tesis o tesina, quan d’ell pengen, llargs mitjons de color d’ala de mosca i samarretes apelfades, al costat d’immenses calces blanques de cotó i búnquers com a sostenidors i faixes.

Objecte de meditació que admet diverses reflexions i certa enveja, es l’estenedor que llueix mini calçotets estampats de lleopard o amb trompa d’elefant (no cal exagerar) o trompeta. I al costat seu penja un suport de natges femení, model tapa de borni, amb fil fluorescent per l’ullet negre.

Més… quan l’estenedor al mateix dia de la setmana, venteja entre llençols, tovallons, estovalles i draps de cuina, meticulosament fent becs… mestressa  o mestrès de casa, repolits, rutinaris, pot ser… avorrits, massa discrets?

Sé per experiència, que els estenedors  amb mes vidilla,  són aquells en els quals penja la roba que barreja molts colors, mides i estils.

Trist, molt trist, em sembla aquell estenedor, on la penyora oblidada i mig esparracada, tot just se sosté descolorida a l’extrem d’una feble i vella corda.

Observant els estenedors, doncs, puc imaginar la rentadora d’inquietuds, sexe i somnis, que té lloc als habitatges. És per això, que quan penjo la meva vida a l’estenedor de casa, ho faig de manera que resulti decorosa.

Perquè… els meus fantasmes, procuro eixugar-los sempre a l’aixopluc de les mirades.



Share on Facebook
20-07-2011

susana

‘Alameda City’, de Susana Hernández

Vàrem arribar a Alameda City al matí d’un dia qualsevol del mes d’octubre, sota un sol de penitència. La ciutat vivia colpida per l’ impacte d’un duel imminent entre l’heroi local, John, El Llarg i el foraster Mel Tuckson, d’Arizona. Ningú no parlava d’una altre cosa, la ciutat anava plena de les fites de Tuckson als dos cantons del Mississippí.  A la posada ens va rebre un homenet calb que semblava permanent atabalat. Xerrava pels colzes. En Willy, sempre tan gentil, li donava conversa i em mirava a cua d’ull.

- El pobre John no te res a fer contra Tuckson –es lamentava amb el cap cot– però ningú no li ha tret del cap aquesta ximpleria. Bé, no els entretinc més. Senyor, senyora –em va fer una reverència força còmica– que tinguin una agradable estada a la ciutat.

Un cop enllestit el tràmit del allotjament ens vam aventurar a fer una volta. Els carrers començaven a quedar deserts. S’acostava l’hora del duel. Les finestres i les portes es tancaven amb un soroll metàl·lic, de temor contingut. El Sheriff, Charles no sé què, era un senyor de bon beure, ros i alt, amb un somriure de suficiència.

- Fa deu anys que sóc Sheriff d’Alameda i mai no he vist tanta por davant d’un duel. Aquest Tuckson es el pistoler més perillós i ràpid des de Billy, el Nen. Es una llàstima, John, El Llarg, té dona i dos criatures. Cada cop hi ha més vídues i orfes a la ciutat. Aviat no tindrem homes per tirar endavant.

Després del discurs es va oferir a guiar-nos pel carrer principal. La pols s’aixecava al pas dels escassos genets que passaven esperitats, bé a refugiar-se lluny del perill, bé, els més intrèpids, cap al saló, a agafar un lloc de primera fila per gaudir de l’espectacle. El vespre queia poc a poc sobre Alameda. En Willy, va aprofitar la invitació del Sheriff i no se’n va estar de passar una bona estona amb les noies del bordell. Jo, per la meva part, m’ho vaig passar la mar de bé, a la taula del despatx del atractiu Sheriff Charles no sé què.

- No s’ho prendrà malament el teu marit? –va demanar un cop consumat el presumpte adulteri– has d’entendre que sóc el Sheriff, no em puc batre en duel, l’hauria d’engarjolar i sembla un bon jan en Willy i es massa petit, gairebé un nan. No paga la pena ficar-lo a la presó. La necessito per tipus més forts, haig d’economitzar l’espai. Oi que m’entens, bonica?

- No pateixi, Sheriff, ell ho entendrà –li vaig somriure retocant-me el carmí dels llavis.

A les vuit en punt, el saló era ple com un ou. Els homes bevien en un silenci tens. La fortor a suor impregnada en por vessava per colls i camises. Al fons de la barra, menys begut que els seus companys de borratxera, John, El Llarg, que certament era alt com un San Pau, es furgava les profunditats del nas amb la mirada perduda en el seu got de bourbon. Va aixecar el cap en sentir la porta, les seves espatlles es van relaxar de cop, un nan i una dona, no eren motiu per espantar-lo. Em va mirar amb atenció, i va fer un cop de cap molt galant, tot tocant-se l’ala del barret amb un somriure lasciu.

- John –vaig cridar. El saló sencer va emmudir. Juro que li vaig donar deu segons de marge, temps suficient per un pistoler expert. La mà li va volar a la cartutxera, però no li va servir de res. Li vaig engegar tres trets precisos i letals; un al braç, l’altre al cap, i el tercer, al cor. Es el que jo anomeno la tríada. Reconec que ho faig per impressionar, quan tinc públic. Prou que se que la vanitat es un pecat. Prometo confessar-me al proper poble. No m’agrada estar en conflicte amb el Senyor, mai no se sap quan puc necessitar els seus serveis.

- Qui dimonis és? –demanaven desconcertats els parroquians del saló.

- Tuckson, Melanie Tuckson –em vaig presentar–. Em penso que m’he esquinçat una ungla, Willy.

- De seguida ho soluciono, reina. Dos tequiles, si us  plau – . Willy va obrir el seu inseparable maletí de manicura i el va col·locar damunt del taulell.

- Willy, qui es el proper brètol?

- Benjamin Smith, germaneta, de Nou Mèxic –va contestar mentre em llimava les ungles a un metre del cos dessagnat de John, El Llarg.

Susana Hernández.

http://susanahernandez.wordpress.com



Share on Facebook
15-07-2011

silvia-tarrago

Selecció de tres poemes de ‘L’alè en la pols’, de Sílvia Tarragó

EL TEMPS ENCETAT

Duies el temps encetat
que t’encenia el rumb
orquestrat en la plana.

Convergies en el món
des de la terra,
i aquell vèrtex de llum
també l’omplies.

No sabies res més
que el vincle
cap a aquest niu de llavors
prenyades
en l’arena infinita dels inicis.

Et feies amb el sol,
en l’estació hostil
i en la bonança,
mentre dormies
el repòs dels innocents,
degut al tronc
i a la branca.

BOSCATGES
Acull l’esqueix
aferrat a l’esclat de la branca
i contempla
aquest impuls verdejant
de la prada.

Medita el silenci,
matisat pel clarobscur
d’una tarda esgotant-se
i repensa’t
des del cor del món.

Uneix aleshores
els fils invisibles
que ens lliguen sempre
en l’univers
i retorna
altre cop
a aquell preludi
dels boscatges.

DESPERTA
Desperta els cinc sentits
i enfila’ls al ventall de l’heura,
a la remor tremolosa
de les agulles de pi
que apressen el foscant
per racons de falgueres.

I mentre observes aquest desconcert
orquestrat en fileres de canyes,
segueix el rumb pertinaç de la riera,
les dreceres del bosc,
imprecises i esquives
com vol d’orenetes.

Escolta també el silenci,
esquinçat pel batec sobtat
d’un brancatge,
absort en la subtil complaença
de l’oratge.

Sent la pell humida
d’aquesta sorra
amarada en l’essència alboral
de les llavors que esperen
la vinguda de l’afer germinant,
l’esperit de la crescuda
i el beneplàcit del temps.



Share on Facebook