18-06-2012

Foto Joan Londres

Entrevista a Joan Riera, autor de 'El misteri del pantocràtor'

Joan Riera ha escrit diverses obres de teatre (A 10 metres sota l’asfalt, Silenci de guerra, De Delfos al Bronx, La carícia de la nit) i n’ha traduït d’altres (Esclats, Marató de Nova York). Ha tingut companyia pròpia, Inventari Teatral, durant 7 anys.Va crear l’empresa Hestium disseny i producció, amb la que va dissenyar i produir esdeveniments culturals com festivals de música, espectacles infantil i lliuraments de premis. Ha treballat amb Mubimedia en la realització de diversos museus i exposicions: Museu del Tabac Reig, Museu del Perfum Júlia, La Farga Rossell i El Romànic a Andorra.Va ser director de l’ONG Metrópoli que va obrir 60 centres de dinamització social en 14 països en vies de desenvolupament. Actualment és assessor de sensibilització a l’ONG Intervida, on formula i dissenya exposicions i activitats per fer entendre les diferències nord-sud, provocar consciència crítica i promoure accions que generin transformació social.

Amor, història i misteri són presents a la trama de la novel·la ‘El misteri del Pantocràtor’

Què el va impulsar a escriure una novel·la?

Un instint irrefrenable que va sorgir d’un sopar d’amics. Els mirava, els escoltava, els admirava i pensava: “Aquesta gent és collonuda. He d’aprofitar la seva saviesa per imaginar altres vides.” I a partir d’aquí vaig crear una història de ficció, alimentant-me dels amics.

L’acció transcorre en diverses èpoques històriques. Li va dur molt de temps documentar-se?

Vaig estar un any anant cada setmana a consultar la biblioteca i l’arxiu del MNAC. Tot i que el gruix principal de la novel·la es situa en el present, certament hi ha un recorregut que obligava a investigar des de començament de 1900, quan Domènech i Montaner va descobrir el fresc del Pantocràtor amagat darrere un retaula gòtic a l’església de Sant Climent de Taüll.

Per què va triar el Pantocràtor?

Em calia una obra emblemàtica, de fàcil reconeixement popular, i sobretot de representació artística i cultural del país. D’aquesta manera el xoc social seria més gros en ser robat, i encara més traumàtic descobrir que es tractava d’una reproducció, una còpia. Coneixent una mica del Romànic català s’entén una part de la nostra història, i situar-se davant la imatge d’aquell Déu obre tot un camí cap a la transcendència.

A més, el fet que fos una pintura mural enganxada a un absis encara feia el robatori més complicat i per tant més enginyós i divertit.

Què té més pes en l’argument: el misteri, la història, l’art o l’amor?

L’amor és el tema principal, la visió d’una dona ferida d’amor, que sense saber per què l’ha perdut i es troba amb el buit, la solitud. I des d’aquí baix s’endinsa en l’art, i és a través de l’art que s’explica ella mateixa, que pinta aquest dolor. Colors, textures i traços reflecteixen la seva evolució emocional.

I la història emmarca els fets, les trames paral·leles del devenir enigmàtic del desaparegut Pantocràtor i del llarg recorregut de la protagonista amb el seu estimat. Tots tenim les nostres referències, el nostre destí camina amb esdeveniments històrics que poden modificar la nostra cultura i les nostres relacions.

I el misteri és l’essència de la novel·la: el misteri de la veritat o la falsedat, de l’existència d’un Déu o d’una transcendència, de l’autenticitat d’una obra d’art o de la puresa de l’amor… uns i altres fins el més enllà?

La recerca del Pantocràtor amaga alguna ‘metàfora’, a

lguna simbologia?

És un símbol, una icona per meditar sobre les creences, diferents a l’edat mitjana que pretenien sotmetre als fidels amb aquests pantocràtors, i ara que ho veiem com una obra sublim de grandesa i amor. Parlar de vertader o fals amb una obra tan famosa, també facilita provocar un debat sobre que és o com ha de ser l’autenticitat.

Quins dels personatges és el seu preferit?

Sóc el pare de tots ells, no em facis escollir (ja, ja!). Està clar que la Maria Anglès, la protagonista, és en qui he abocat més intensitat i energia, amb qui he fet el gran exercici de posar-me a la seva pell; pintar, sentir, entendre, estimar com ella.

Però m’encanta en Pau, el seu company, intel·lectual rebel, seductor silenciós, bohemi, brillant.

I la colla d’amics que els acompanyen són genials, amb les seves aptituds enlluernadores i les seves penombres miserables; tan humans!

I no puc oblidar a Maties Angelat, el sotsinspector que viu de l’anàlisi racional, però que es va encomanant de l’encanteri del Pantocràtor i de la Maria Anglès.

Què hi podem trobar en cadascú d’ells?

En la Maria passió, creativitat, aire, sang, lluita i esperança.

En en Pau inconformisme, estudi, exclusió, provocació, romanticisme.

En els amics complicitat, creixement, insatisfacció, coneixement, experiència.

En Maties quotidianitat, pragmatisme, intuïció, feblesa, intel·ligència.

La seva novel·la va néixer com a projecte finançat per petites aportacions individuals. Com valora aquesta experiència de ‘crowdfunding’?

Ha estat fantàstica! Cal trobar noves fórmules per poder engegar projectes sense que les empreses, les editorials en aquest cas, no siguin les úniques que arrisquen i perden. Em sembla encertat que el mateix creador sigui el seu propi “productor”, que per la meva trajectòria professional ja és una cosa habitual. Ara, amb la plataforma cultural Verkami, tens una eina genial, de qualitat, on pots confeccionar el teu projecte i després espavilar-te per dissenyar un bon pla de difusió, embolicar a prou amics perquè en parlin i aconseguir l’objectiu. Aquest cop ha estat possible, ha sortit molt bé i he aconseguit prou mecenes per poder editar el llibre.

Hi haurà una continuació de ‘El misteri del Pantocràtor’ o es una història completament tancada?

No hi he pensat en segones parts. Si bé és cert que els personatges donarien per fer una novel·la de cadascun d’ells, prefereixo assaltar nous reptes, alguna cosa diferent.

Té algun projecte literari pel futur, però?

Dàlia, els amors de la florista. T’agrada el títol? Són possibles històries d’amor d’una noia que treballa en una floristeria que imagina com seria la seva vida amb diferents parelles. Més en clau de faula, una atmosfera Amélie.

Però encara està molt verd, i tinc tot d’idees i arguments al meu cap que demanen torn per sortir al paper. Ja veurem. Ara per ara cal parlar d’El misteri del Pantocràtor, que m’ha costat molt arribar fins aquí i desitjo que els lectors passin unes bones estones llegint-la.

Entrevista: Sílvia Tarragó.

Fitxa del llibre: El misteri del pantocràtor.

Més informació: Notícia.

zp8497586rq


Share on Facebook