XVII

El murmuri de l’aigua

quan aquesta se sap mar,

la llum solar

acariciant la seua superfA�cie,

esclatant en una lluA?ssor

d’argent sobre l’atzur.

Es va acostant l’horabaixa

i una brisa, un pensament melangiA?s,

va omplint els fulls del quadern de bitA�cola

d’una tristesa lA�quida:

un bram reprimit

d’onades contra els esculls

que amenacen amb un naufragi,

que amenacen amb un capvespre

avanA�at i dolorA?s.

Escampes amb un gest el mal pensament

i el murmuri de l’aigua

torna a ser un b·lsam de mA?siques

que et fan dansar amb les sirenes.