19-03-2012

jordi lopesino foto bona 2012

‘El pacte’, de Jordi Lopesino

Segons deia el llibre havia de fer un gran cercle de sal al voltant del pentagrama que havia dibuixat al terra. Era el cercle de protecció que impediria al diable matar-lo, ferir-lo o posseir-lo. El llibre d’invocacions també precisava molt bé els tipus de materials que necessitava: sang humana per pintar el pentagrama i els símbols cabalístics, sal pel cercle de protecció, espelmes negres, una calavera humana…  A Faustí tota aquella litúrgia demoníaca li venia grossa. Ell era un home senzill i de bon cor que es veia arrossegat per les circumstàncies a invocar el diable.

Ja ho tenia tot preparat i estava a punt per començar la cerimònia, però sentia una por i una angoixa que no el deixaven viure. En Faustí estava patint, però no pel diable sinó perquè la seva dona no arribés abans d’hora i veiés el desordre i la brutícia que havia provocat.

–Si ho veu la Marta, em mata.

Les invocacions que aconsellava el llibre estaven en llatí i eren molt llargues i rebuscades. No li feien el pes. Així que va decidir tirar pel dret. Es va posar dins el cercle de sal i va cridar, sense salms, llatinades ni litúrgies absurdes. Clar i català!

–Dimoni, vine!

Es veu que la cosa va funcionar, perquè es va sentir una explosió sorda, atenuada, i va aparèixer el diable envoltat d’una fumera groga i pudenta. Un diable clàssic, dels de tota la vida, amb banyes, cua i la pell vermella que portava un vestit fosc molt elegant i refinat.

–Bon dia –va dir en Faustí donant-li la benvinguda.

El diable se’l va mirar amb atenció abans de contestar. Va veure que l’ànima d’en Faustí era de bona qualitat i que podria fer negoci, un gran negoci amb ella.

–Bon dia, Faustí.

Tot seguit el diable va anar fins el cercle de sal i l’escampà amb un peu, desfent el cercle de protecció.

–No et creuràs aquesta pantomima del cercle de protecció i tot això, oi? –Va dir el diable–. Això són collonades per a la gent que en realitat no em vol veure. De fet, m’ha sorprès molt la teva invocació. Per això he vingut. Feia temps que ningú m’invocava a l’antiga… Des de que existeix l’Internet tot és molt més fàcil –treu de la butxaca una tarja de visita–. Té, la propera vegada envia’m un mail o entra a la meva pàgina web. En Faustí, sorprès, va sortir de l’esmicolat cercle de sal i agafà la tarja del diable.

–Seiem? –va dir el diable com si fos a casa seva.

Ho van fer al sofà de la sala d’estar.

–Vols prendre alguna cosa? –va oferir el diable– No? Doncs jo sí. Fer negocis em fa venir set.

El diable va petar els dits i al moment tenia una copa a les mans.

–Allò d’allà és l’urna amb les cendres de la teva sogra, oi? –va dir el diable per trencar el gel– Doncs que sàpigues que la tinc a l’infern. Per cert, us envia records.

En Faustí va moure el cap, però no va dir res.

–Què vols a canvi de la teva ànima? –li va preguntar el diable– Poder, glòria, reconeixement, riqueses…? O vols viure vint anys més, quaranta potser? O vols enamorar a alguna dona, o millor, que totes les dones del món caiguin enamorades als teus peus?

En Faustí negava amb el cap totes les propostes del diable.

–No, més aviat voldria una cosa mé

s senzilla… –va dir finalment.

El diable l’observà amb molta atenció. La seva ànima era més pura i valuosa del que s’havia pensat en un principi. Estava disposat a pagar un preu molt alt per aconseguir-la, però es va llepar els bigotis de plaer en sentir que en Faustí volia una cosa més senzilla de les que ell li havia ofert.

–Demana el que vulguis i t’ho concediré… –va dir el diable en un excés de confiança– a canvi de la teva ànima.

–Només vull feina.

El diable que estava bevent en aquell moment es va ennuegar.

–Què has dit? –va bramar.

–Què vull que m’aconsegueixis una feina amb contracte indefinit, ben pagada i del meu ram.

–T’ofereixo, poder, riqueses, sexe sense límits… I tu vols, només, una feina? –El diable estava furibund, però va fer un esforç per semblar asserenat– I de quin ram ets, Faustí?

–Del ram de la construcció. Sóc paleta.

–Pe.., pe.., però tu te n’adones de que em demanes una cosa impossible. Saps com està el món de la construcció en aquests moments? No has sentit parlar de la crisi?

–A mi m’ho has de dir –va contestar en Faustí–. Si estic a l’atur precisament per això.

–Però jo t’ofereixo ser ric, famós…

–Sí, sí, ja ho he entès –va interrompre en Faustí–, però jo només vull treballar de paleta. Amb contracte indefinit, seguritat social, plusos, hores extres… Ja saps. Per poder tenir una bona jubilació en el futur. Després quan em mori la meva ànima serà teva, però mentrestant podré pagar l’hipoteca i mantenir a la família. Em sembla un tracte just.

El diable treia foc pels queixals.

–No puc fer-ho. No tinc competències. Aconseguir el que demanes seria un miracle –es va retorçar les mans anguniós quan va dir la paraula miracle–. Hauries de parlar amb Déu, o amb algú dels seus representants a la terra.

–Ja ho he fet. Precisament ells mateixos em van recomanar els teus serveis.

El diable quedà estupefacte durant un segon, per, immediatament, deixar anar una riota infernal.

–La mare que els va… –va dir entre singlots i rialles– Vaja, vaja. Com està la crisi. No l’arregla ni Déu! –i tornà a riure com un boig.

En Faustí estava desolat. Era la seva última oportunitat i estava veient com se li esvaïen les possibilitats. El diable s’eixugà les llàgrimes provocades per la riota abans de continuar parlant.

–Ai, Faustí, em sembla que no farem tractes… Tot i així t’he de dir que hi ha una clàusula infernal que m’obliga a fer-te un regal de desgreuge perquè no he pogut satisfer la meva part del contracte. Què vols, doncs? I no tinguis por per la teva ànima. No tinc cap dret a posseir-la.

En Faustí s’ho va començar a pensar, però no sabia que demanar. Riqueses, poder…? En aquell precís moment va sentir el soroll d’una clau que entrava en el pany de la porta de casa.

–Ostres, la Marta! I la casa feta un fàstic. Ràpid –li va demanar al diable–, ajuda’m a recollir tot aquest enrenou…

El diable va petar els dits i la casa va quedar immediatament com una patena.

–Estem en paus, Faustí –va dir el diable, amb un posat burleta a la cara, mentre s’esvaïa lentament davant seu.

zp8497586rq


Share on Facebook