28-02-2012

coberta

'La justícia', d'Albert Calls i Xart

I

El cavaller de Malasang cavalca de nit en el seu corser negre mentre plovisqueja. De lluny, encara, és visible el perfil, dalt del roquissar, del castell de Riumarjal. Porta dues setmanes travessant les terres del senyor de Cabestany i quan alguns dels vilatans l’han vist, han abaixat atemorits el cap perquè han reconegut el segell que duu bordat al pit, el símbol dels jutges inquisidors, capacitats per decidir i executar allà on sospitin que hi ha vestigis de bruixeria.

II

Malasang s’ha aturat quan el castell encara és visible, ben petit, com una icona, en la llunyania. Farà nit en el bosc i calcula que l’endemà haurà arribat al seu destí per fer la feina que li han encomanat.

Normalment no tarda mai gaire en reconèixer els símbols de les persones maleïdes: a vegades és un gest, d’altres un estigma visible en el cos, l’olor demoníaca alguns cops.

Si té algun dubte o sospita caldrà torturar, com a  pas previ a la gran foguera que en el pati del castell purificarà el pecat del món un cop més.

III

S’ha descarregat de la cota de malla i de les armes i ha alliberat el cavall perquè es relaxi dels dies de cavalcada. S’ajup al rierol i amb les mans beu aigua fins quedar ben sadollat. Al farcell hi resta una mica de menjar que li han donat en el darrer poble on va fer sojorn. Encén un foc –no té por, són els altres els qui el temen.

Malasang cau retut. El somni primer és alliberador pel cansament que arrossega. Però hi ha un moment que les visions apareixen i li provoquen angoixa i neguit. Davant seu, els Quatre Genets de l’Apocalipsi: la Victoria, la Guerra, la Fam i la Mort. Quan mira el rostre del quart sent un horror indescriptible i es desperta, sobtadament, amarat de suor, amb un malestar al cos que no li permet tornar a dormir.

IV

El senyor del castell ja l’espera quan Malasang arriba al seu destí. Presentacions ràpides i anar per feina perquè la situació així ho requereix. A l’església del castell han portat tots els posseïts. Malasang veu davant seu un centenar de persones estirades pel terra, amb el cos ple de purulències i nafres, gemegant de dolor, que evidencien el pas del Senyor de l’Avern.

L’inquisidor s’avitualla amb vi i carn de cèrvol i es prepara per a la segona part del seu treball. L’acompany

en a les garjoles on tenen detinguda una dona gran, de cabells rogencs, a quí han colpejat i maltractat. Malasang li aixeca el cap amb la mà enguantada i contempla el rostre sagnant pels cops, però cap senyal com el que havia vist en les altres persones a la capella. “No intenteu parlar amb ella, no us entendrà, parla una llengua que no comprenem”, li aclareix un dels sicaris. També li explica que la dona va arribar fa unes setmanes, amb un circ estranger. El poble, en començar a caure malalats, els van linxar i cremar i ella és l’única supervivent que van poder salvar de la multitud desfermada.

Malasang escup a terra i els recorda que ell és la llei i l’únic que pot exercir la Justícia. Tot seguit ordena que agafin a la dona i que la tornin a torturar. Les crueltats del botxí només li arrenquen les mateixes paraules, un cop i altre, però ningú les entèn. Són uns pocs mots en una llengua inintel·ligible que Malasang memoritza per reconèixer la parla infernal si se la torna a trobar. Al final, la dona mort víctima de les tortures. Malasang ordena executar amb espasa totes les persones que mostrin senyals de possessió i els seus cadàvers són cremats en una gran foguera de fum negre, que es veu des de la llunyania.

V

El cavaller abandona el castell de Riumarjal i quan porta dos dies cavalcant es troba de front amb un grup de firaires. S’atura, el saluden i descobreix que parlen la mateixa llengua que la dona maligna. Quan desembeina l’espasa, sense baixar del cavall, d’entre el grup sorgeix un dels circencs que entén el seu idioma. Matusserament li explica que vénen d’un país llunyà, que s’han dividit en dos grups per fer una gira a la zona i que van a l’encontre dels seus companys.

Malasang li pregunta què volen dir les paraules de la bruixa que ha memoritzat. L’altre li respon. El cavaller no s’acomiada quan arrenca de sobte al galop per allunyar-se del grup. Passada una estona atura al cavall i baixa esperitat. Es mira les mans i els braços i veu el signe del Mal present en ell, les purulències i tumefaccions, mentre la traducció de les paraules maleïdes es repeteix un i altre cop al seu cervell: “l’aigua està infectada”.

- – - – -

IL.LUSTRACIÓ: MISAEL ALERM POU

Conte publicat a la revista Valors de Febrer de 2012

zp8497586rq


Share on Facebook