19-12-2011

110705_APARADOR DESERT_RSURROCA_Foto Jordi Peñarroja-85

‘L’armari d’Steinbeck’, de Ramon Surroca

Després de tants dies d’insuportable xafogor, el desperten els trons i les passes de l’àvia al llarg del passadís, fent dringar els rajols esquerdats. Sent com tanca tots els finestrons i se’n torna al llit. Si algú el pogués veure sota els llençols, el descobriria somrient per aquella inesperada expectació, pels minúsculs fenòmens que dins la casa provoca el que s’esdevé centenars de metres més amunt, ocult pel sostre i els dos pisos que encara hi ha abans d’arribar al terrat on  – i en pensar-hi la seva complaent excitació augmenta il·limitadament – deu poder-s’hi observar el ventre fosc dels núvols inquietants, els risc letal dels llamps, la freda lentitud d’aquella massa obscura que voga aprofitant l’obscuritat de la nit, com un enemic alhora poderós i pèrfid. Dins el llit, pensa en totes les paraules relacionades amb la tempesta que potser l’endemà l’oncle li farà dir, i conclou que no en sap gaires, que si ha de descriure’n alguna la versió que en farà serà poc matisada. Humitat, núvol, aigua, llamps i llampecs, plumbi – una paraula lletja – plomís, eteri, xàfec, pluja i gotes i encara ratxes. Els trons van sonant cada cop més a prop però tan aviat són ben a la vora com esclaten sordament, de nou remots. El seu so descriu una immensitat que Gerard mesura des de la seva flonja talaia subterrània. L’estança put a resclosit, però aquesta fetor vagament dolça i agre és l’embolcall on ara dormiten les paraules, amagades sota llençols de paper imprès a les lleixes que s’enlairen al seu voltant fins gairebé tocar el sostre.

El dia anterior l’ha passat tancat a l’estudi, llegint Proust. No pots anar enlloc si no has llegit això. Les paraules de l’oncle no admeten discussió. El mateix li havia dit al llarg d’altres estius en relació als escriptors de novel·la negra americana. Si vols saber com es fa un diàleg, llegeix Dashiel Hammett, llegeix Raymond Chandler, llegeix Ross Macdonald. Diàlegs contundents, durs. Proust és tota una altra història. Gerard sospita que l’oncle no ha arribat a llegir els set volums d’Alianza Editorial, la traducció de Pedro Salinas i Consuelo Berges. No és aquell ben bé el seu món, malgrat admirar-lo.

No se li han fet excessivament dures les hores dins el minúscul despatxet, assegut davant l’escriptori de roure americà, flanquejat per les estibes de revistes i col·leccions amuntegades per tot arreu i  els vells retrats ovals dels besavis, custodiant l’eternitat de l’estança damunt el seu cap. L’oncle no ha volgut anar a la cambra del davant a buscar el conte de Steinbeck. Fa massa calor, hòstia. Ja el buscarem un altre dia.

Potser han passat ja dos estius des què l’oncle li parlà per primer cop del conte de Steinbeck. Ni Gironella, ni Cela, ni Delibes ; Steinbeck. Té un conte sensacional, meravellós. És en un dels números de Triunfo. El millor conte que hagis llegit mai. Això és la literatura!. L’oncle no ha estat mai gaire explícit a l’hora de justificar el seu entusiasme, però la rotunditat amb què en lloa les qualitats reemplaça i torna inútil qualsevol altre argument. Gerard no s’atreviria mai a sofrir les conseqüències de contradir-lo, amb només catorze anys. Algun cop, però, l’ha replicat sense enfrontar-s’hi, oferint-li exemples dignes que l’han permès sentir-se momentàniament dins la mateixa sagrada constel·lació de paraules i autors.

La locura sonreía en los grifos torcidos, havia gosat dir-li una vegada, recordant una frase llegida a ‘Nada’, de Carmen Laforet. Aquesta és bona, sentencià llavors, greument, l’oncle.

El conte és dins d’un armari vell de la cambra del davant. Un armari estret, de dues portes. A la dreta de l’armari el balcó deixa veure l’Onyar que tot i els canvis de cabal ofereix sempre una mena d’imatge invariable. Les revistes s’enfilen en dues estibes altíssimes, dividides per la llengüeta dels diminuts paperets on l’oncle escriví temps enrere la data de l’any que comprèn cada tram. Ho ha pogut veure d’amagatotis, no recorda ja quan temps fa, Gerard no provaria mai de fer res sense el permís de l’oncle. Un dia l’haurem de buscar, però em fot una mandra de nassos, no sé pas en quin any el deurien publicar. No hi ha feina, saps, a buscar-lo…

La darrera tarda de l’últim estiu estigueren a punt d’iniciar la recerca. Havia començat a ploure i la pluja els féu anul·lar el tomb que havien de fer per anar a trobar un amic de l’oncle. Havien encès els llums de la cambra del davant i l’oncle s’havia situat enfront de l’armari, pensatiu, sense obrir-lo. Llavors aparegué l’àvia i digué que estaven a punt de començar una pel·lícula d’en Hitchcock. Quina?  “Aquella de San Francisco, de la dona rossa i la torre d’església en una antiga colònia espanyola…” respongué l’àvia i l’oncle apagà el llum de la cambra per anar al menjador.

Durant tot el dia no ha parat de ploure. Sense sortir, veient al televisor algun programa tan inversemblant com l’atmosfera en què la tempesta manté suspeses totes les coses, les hores no han estat llargues. La visita del propietari del pis, a algun membre de la família del qual, des de fa més de cinquanta anys, l’àvia paga el lloguer, ha estat el senyal imprecís però rotund que aquell dia no havia de ser com els altres. Cada cinc o sis anys el propietari apareix impensadament i diu unes poques paraules amables. Els rebuts que semblen administrar un deute sobrenatural, que no té a veure amb l’ordre de les coses quotidianes, destil·la aquesta forma de maneres cordials i expressió continguda, que no ha traspassat la llinda però ha propagat dins el pis un eco infinit, una fita en el temps que impregna la resta d’hores d’un ressò més interior; com la llum que il·lumina una nau incommensurable, Gerard ha sentit que aquella presència engrandia la longitud del passadís, la fredor de les cambres, la inexpugnabilitat de l’armari on s’amaga el conte de Steinbeck.

La tarda, que a estones ha semblat dilatar-se i a estones comprimir-se, ha dut una estona l’oncle al llit, mentre al balcó del menjador la pluja percudia sobre la barana de ferro perquè l’endemà la seva vaga exhalació de rovell propagués per tot Girona una sentor de la mateixa espècie que la de la pedra, la del terra moll de la Devesa, la de la reluctància humida del coure vibrant de la campana. Més tard, mentre la pluja s’estimbava encara insensiblement sobre les lloses del carreró, ha tornat a aparèixer l’oncle, encara que potser feia estona que era llevat, encara que potser en cap moment ha anat a estirar-se al llit, traginant a la cambra del davant, la que mira la Rambla, als seus arbres xops, al riu que ara deu anar més ple.

Del fons ha arribat el seu nom i Gerard ha deixat l’àvia adormida a la butaca. L’oncle és enmig de la cambra, voltat dels munts de revistes que ha tret de l’armari. Puden, com els llibres, com el pis, com la tarda. El cel s’ha enfosquit encara més des de fa una estona i el llum que penja enmig del sostre té una incandescència més groga. Aquestes són dels setanta i aquesta pila del seixanta-sis, l’any que vas néixer. Miren els darrers fulls de cada número. Busquen llegir La Serpiente però el títol es resisteix. Tenint en compte que l’oncle té la col·lecció sencera podrien passar dies i dies buscant-lo. Gerard tem que l’oncle se n’atipi, que una trucada el porti al carrer, a les barres que il·luminen les vetades converses dels adults. Però l’oncle torna a parlar del conte.

–  És el millor conte del món. És perfecte. No hi sobra ni hi falta res. És més important el que no es diu en un conte que el que s’hi diu. És breu, una columna. Hauries d’aprendre a escriure així.

L’oncle no en recorda els detalls, i algun dia morirà ignorant que la versió de Triunfo era un mer extracte, però el conte de Steinbeck deu ser grandiós si mereix tot sol els qualificatius que Gerard ha sentit fa temps atribuir a Stendhal, als herois de la novel·la negra americana, al mateix Shakespeare, al gran Simenon, de la boca de la mateixa persona que ara s’ha ajupit al seu costat – mai havien estat tan a prop tots dos, com autèntics companys de batalla, d’aquella manera – regirant amb determinació les fulles d’un setinat somort, que s’esbrava amb la sentor d’humitat del paper acolorit que és el resum del dia que ha començat sota els llençols i que continua condormint-ho tot dins el redós més ample del pis .

Passa mitja hora i l’oncle va a buscar una cervesa a la cuina. Tu vols alguna cosa? Gerard voldria poder dir-li una cervesa per semblar més camarades, però sap que aquesta pausa és només per a l’oncle, com ho és encara l’alcohol, i que haurà de seguir buscant tot sol durant una estona, entre les pàgines finals de cada revista. Això el convertirà en un combatent solidari.

Els trons, que tornen a sonar amb força, bombardegen el món sense anorrear-lo, sense impedir aquesta treva parcial dins el refugi heroic de la cambra devastada, decimonònica, la cambra de la butaca esfilagarsada i l’immemorial llit dels besavis.

L’oncle ha tornat amb un dels llibres policíacs de Brugera. També sembla buscar-hi alguna cosa, fent amb els ulls, amb tota la cara, la ganyota de concentració a la recerca de l’angle tan vertical, quasi impossible, que li permet de distingir les lletres. Diu: deixa això un moment i escolta. Llegeix un paràgraf fàcilment negligible però la seva veu es fa més greu, més lenta, en llegir finalment; el tiempo discurría con un dedo de silencio en los labios. Gerard vol preguntar-li quin és el llibre, qui l’autor, però sap que ara convé callar, perquè ni la frase ni la mirada inquisitiva de l’oncle admeten cap comentari, qualsevol cosa en desvirtuaria l’efecte que ressona dins la cambra com al cel l’eco dels trons que semblen fer més gran, més poderós, l’univers.

L’oncle ha caminat novament fins l’armari i n’ha tret amb esforç una estiba sencera. Al paperet que cau a terra hi diu 1972 però les revistes que diposita sobre el vell enllosat hidràulic, entre tots dos, són de l’any següent. En una de les portades hi apareix un autoretrat de Picasso i la seva coneguda signatura com a titular. És l’any de la seva mort. 1973. L’oncle s’atura a mirar-la.

–  A la vida només hi ha dues coses, o tres, que et poden fer feliç una estona. Són les úniques coses importants de la vida. Passar-ho bé amb una dona al llit, fer un bon sopar amb quatre amics – un sopar per parlar – i viure en un altre món com els artistes. Crear un món diferent per a viure-hi millor, per conèixer millor el món de cada dia, per veure’l amb uns ulls que no poden ser els ulls de sempre, ja m’entens…

–  I els llibres, no?

–  Els llibres formen part de la tercera cosa que he esmentat. Sembles ximple. Què, no apareix el conte?

No ha acabat de parlar l’oncle quan s’atura en sec en una pàgina. Ha fet vibrar la seva gola amb un so ofegat, una implosió de satisfacció. Després ha mirat el seu nebot. Aquest no gosa preguntar-li si ja l’ha trobat, però la greu contenció de l’oncle en llegir el full, sense respirar, el convenç que sí. La pluja ha cessat gairebé de sobte. El retruny dels trons fixa ara molt lluny els límits de la ciutat. L’inesperat silenci converteix el món en un ésser expectant, que es concentra, que es resum a les parets, al sostre, que es condensa en l’aire que va d’un moble a l’altre, d’una decoració a una altra, d’un retrat a un altre. L’oncle llegeix:

En aquel momento se escucharon unos pasos rápidos y suaves en los peldaños de madera y llamaron con fuerza a la puerta. Una ligera mueca de fastidio cruzó la cara del joven mientras iba a abrir. Una mujer alta y delgada estaba en la entrada. Llevaba un vestido oscuro y austero –sus cabellos negros y lisos, que clareaban en su llana frente, estaban desordenados como si el viento hubiera estado soplando en ellos… Sus ojos negros brillaban bajo la fuerte luz.

La vella cambra és ara omplerta d’una vibració secreta, inaudible, que l’amara d’una antiga presència. En la quietud que ha seguit a la lectura del conte, el silenci ha impregnat tots els objectes d’una fonda gravetat. Tot allò que han vist esdevenir-se al seu davant, des de fa més de cent anys, en aquest mateix espai, sembla sostenir-los ara d’una forma més evident, portadors de mons que ja no hi són, però que alenen en la fredor de la tarda plujosa com si el pes de l’existència s’hagués aturat al seu voltant  i nebot i oncle fossin al centre on conflueixen tots els misteris de la vida, que els sotgen sense deixar-se veure, amb la respiració continguda, amb un dit de silenci als llavis.

Com sempre que llegeix algun paràgraf notable, alguna frase fiblant, l’oncle adopta un aire melancòlic, gairebé trist. Si la lectura fos un sopar d’amics diríem que l’oncle roman assegut quan tothom ja és fora, jugant amb la copa buida, evocant paraules que encara ressonen en l’aire i són d’alguna manera dins del cristall. Gerard pensa en la dona serp, excitat per tot el que només ha entès a mitges, malgrat la mirada d’intel·ligència còmplice, profunda, que ha intercanviat amb l’oncle. No plou ja a penes, i els degotalls de la cornisa, de les balconades, són el camí que esclareix el món on hi haurà tantes dones i homes disposats a sorprendre’ns o a decebre’ns, tantes absències i presències inexplicables, tantes hores perdudes com guanyades, l’ordit incommensurable dels dies i les vides. Som a l’any deliqüescent de mil nou-cents setanta-nou.

Foto: Jordi Peñarroja



Share on Facebook