Les portes de la nit mai són tancades,

ni trobes en els penjadors ales d’Àngels.

AquA� tot és mentida, o així ho sembla,

però potser la veritat més crua s’hi amaga

entre les voltes de fum i les paraules

que expressen la solitud de qui les calla.

La nit s’empassa a glops d’enyoranA�a

els cops de cor que il·luminen amb llum roja

les cites amb l’amor infidel de la memória.

Un joc de perdedors sobre la pista

d’un ball breu sense endemà, sense recanA�a

pel cos que damunt la vora del llit

espera el sou més antic de la tristesa.

AquA� tot és mentida i ningA? s’estranya

si entren o si surten veus de matinada. Ja ho saps.

Les portes de la nit mai són tancades.