“El control de la literatura ha passat de mans dels escriptors i dels seus editors a les dels ‘controllers’ i gestors financers”

Rafel Vallbona va néixer al barri de Gràcia, a Barcelona, el 1960. És periodista, escriptor i professor de periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Viu a Premià de Dalt. Amb 18 anys va començar a col·laborar al diari TeleXpress, al qual van seguir l’Avui, Correo Catalán i després moltes més capçaleres: El País, El Periódico, Diari de Barcelona, el Observador, El Punt i El Mundo. També ha treballat i col·laborat en diverses emissores com Ràdio Nacional d’Espanya, Catalunya Ràdio, COM Ràdio, RAC 1… i escrit i dirigit programes de televisió per a Televisió Espanyola, TV3 o la Xarxa de TV’s locals. Ha publicat més de cinquanta llibres de gèneres com poesia, narrativa, novel·la, viatges i divulgació, tant per a lectors adults com per a públic jove, alguns dels quals han estat traduïts a diverses llengües. Amant de la bici i dels viatges, condueix –visitant Catalunya sobre dues rodes– el programa televisiu ‘Carreteres secundàries’, emès per la xarxa de TV’s locals.  Recentment s’han publicat dos títols seus nous: ‘’Volta’ a Catalunya. 1911-2011. Un segle d’esport i país’ (Cossetània Edicions) i la novel·la per a joves ‘Camins damunt les dunes’ (La Galera).

 

Com a escriptor, però també com a persona molt activa dins el món cultural, quina opinió té sobre el panorama literari en aquests moments?

El panorama literari actual te un perfil molt baix, com la vida mateixa, vaja. El paradigma de la literatura com a forma de posar en crisi la manera de pensar sotmetent-la al coneixement, ha estat substituït per la simple idea comercial de la literatura com a simple producte d’esbarjo amb una mínima dosi de curiositat banal i supèrflua. És això el tipus de llibres que les editorials volen vendre avui. El problema és que el control de la literatura, del que s’escriu, ha passat de mans dels escriptors i dels seus editors (que eren els millors consellers d’un autor) a mans de ‘controllers’ i gestors financers de les editorials. I a aquests, que potser han estudiat a ESADE però que són una colla d’ignorants culturals, no els importa els valors d’un llibre, sinó el rendiment econòmic d’un producte anomenat llibre. Són els que han substituït els editors. Ells decideixen que es publica, que es promociona i per què s’aposta. Amb aquest panorama, les editorials petites i els escriptors que no volen sotmetre’s a aquest nou paradigma, estan condemnats necessàriament a la minoria. Per sort, en aquesta minoria hi ha coses molt bones.

Si ens fixem en la literatura catalana, quines coses creu que li sobren i quines considera que li manquen?

Li sobra el monopoli actual que hi ha al sector editorial, li sobra l’actitud gregària de tants escriptors i no pocs lectors envers el discurs monolítics i homogeni dels grans editorials i els mèdia submisos al seu missatge, li sobra una autèntica visió crítica de la comunitat literària sobre la realitat del català com a llengua d’ús, li sobra una classe política i dirigent analfabeta militant… I li falta el contrari, és clar; sobretot un posicionament clar i compromès dels sectors de poder (govern, grans mitjans, corporacions financeres, empresaris, personatges públics…) dins la nostra societat en favor d’una cultura catalana moderna i cosmopolita, en sintonia amb el món, i a la vegada deutora de la seva història. Sense això anem pel pedregar. I hi estem anant.

La seva evolució dins el món literari ha estat diversa i reeixida, com valora aquesta experiència?

Personalment crec que és l’element imprescindible que tinc a mà per créixer com a persona amb l’esperit crític necessari per sobreviure amb una mínima dignitat. Vull dir que escriure i publicar, conèixer els lectors, entrar amb contacte amb una certa comunitat ‘llibresca’ és la riquesa més gran que intel·lectualment podia somiar en tenir. Tot el que vaig trobant en el camí cap al meu somni adolescent de ser escriptor és del millor que em podia haver passat a la vida. De fet, li en dóna sentit.

Donaria algun consell als escriptors que comencen?

No sé si sóc ningú per donar consells, però ja que m’ho demaneu m’hi llenço: que tinguin vertadera passió per escriure, per interpretar el món, per fer entrar el lector en crisi. Tot el que no sigui això per mi no és autèntica vocació d’escriptor. Pot ser ganes de reeixir socialment i fer que et convidin a sopars o a tertúlies televisives, però voluntat de ser escriptor, no ho és.

Per acabar, com l’ha afectat l’aplicació de les noves tecnologies en la seva feina?

La tecnologia és el suport físic i material de l’escriptura, i com a tal modela les formes i gestiona els formats. Però el relat, més curt o més llarg, discursiu o sincopat, en paper o en pantalla, audiovisual o llegit, és una estructura intel·lectual que forma part d’una experiència humana invariable des del temps de les tragèdies gregues. Vull dir que canvien les formes, però el valor del text i del seu significat no.

Bloc de Rafael Vallbona: Casa de Vbn

Entrevista: Sílvia Tarragó