Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, investigador i escriptor. Va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, on també es va doctorar en Genètica Molecular. Després es va traslladar a Nova York per fer recerca sobre el càncer, l’oxidació i l’envelliment cel·lular a l’hospital Mount Sinai. Actualment continua les seves investigacions al grup que dirigeix a la Universitat de Leicester, Regne Unit, on també és professor del Departament de Bioquímica. Ha publicat quatre novel·les (‘Mugrons de titani’ i ‘Ullals’, ambdues co-escrites amb Sebastià Roig, ‘El rei del món’ i ‘El joc de Déu’), un recull de contes (‘Quina gran persona!’) i una sèrie infantil (‘L’Oriol i en Tururut’). Ha guanyat el XIIè premi Vall d’Albaida, el VIIè premi Vila d’Almassora, el XXXVIIè Premi Joaquim Ruyra i el IIIer Premi Ictineu. A més es dedica a la divulgació científica, terreny en el qual ha publicat dos llibres (‘Immortals, sans i perfectes’ i ‘Les grans plagues modernes’) i nombrosos articles per a la premsa. Ha participat en diverses antologies i és coautor (amb Carles Roca-Font) de la versió impresa del mètode ’Milloringlix’ per aprendre anglès. Molt recentment ha estat guardonat amb el Ier Premi Carlemany de Foment de la Lectura (2012) per ‘Hipnofòbia’.

Més informació a la pàgina web de l’autor: Salvador Macip, i també al seu blog: bloGuejat, o al twitter (@macips01).

“Potser els lectors haurien d’arriscar una mica més”

Quina visió té del panorama literari actual?

Es publiquen coses de molta qualitat i també una quantitat ingent de productes menys treballats que, malgrat tot, aconsegueixen atreure una gran quantitat de públic. Suposo que més o menys com en qualsevol altra època.

Centrant-nos en la literatura catalana, què li manca i què li sobra?

Li manca una mica de varietat. El públic busca un cert tipus de llibre un i altre cop. Avui en dia s’escriuen novel·les de tots els gèneres i estils en català, això és cert, però la majoria passen desapercebudes. Potser per això els autors catalans de més prestigi continuen treballant amb els mateixos patrons de sempre. Potser els lectors haurien d’arriscar una mica més.

Pel que fa a la seva trajectòria com a escriptor, com ha estat la seva experiència personal en el món del llibre?

M’ho passo molt bé escrivint, i el sol fet de publicar i saber que unes quantes persones (moltes o poques) t’estan llegint és un somni fet realitat. Jo he escrit tota la vida, sempre hi he dedicat un bon nombre d’hores, però no ha estat fins que he començat a interaccionar amb els meus lectors i a escoltar les reaccions als meus llibres que he notat que feia un pas endavant important . Espero poder continuar molt de temps com fins ara:
escrivint el que em ve de gust quan em ve de gust i venent suficient com per a què els editors vulguin seguir publicant-me!

Una pregunta que és un clàssic: quins consells donaria als escriptors que comencen?

La resposta en part ha de ser clàssica: s’ha de llegir molt. Has de saber què s’ha escrit i què s’està escrivint, perquè és absurd repetir esquemes que ja estan superats. Però també s’ha d’escriure molt: aprens sobretot dels errors. Com més escrius, millor ho fas. Has de ser crític amb tu mateix, és clar, i saber reconèixer què et falta per aprendre. Per sobre de tot jo diria que és important escriure si tens alguna cosa a dir. Sinó no cal que
et forcis, perquè sonarà fals.

Com han incidit les noves tecnologies en la seva feina?

Jo ja no m’imagino com es pot escriure una novel·la sense un ordinador! La primera (inèdita) la vaig fer a màquina, i va ser un procés llarguíssim. Ara l’edició de textos és molt més senzilla. A més, la major part de la feina de documentació la pots fer per internet. Això és impagable. I finalment, gràcies a les xarxes socials et pots comunicar amb els lectors i amb altres escriptors, i això és una de les millors coses que té aquesta feina.

Entrevista: Sílvia Tarragó

Foto: ©Estefanía Rodriguez